Poema Harmònic recupera una missa de Pau Villalonga, primer mestre de Capella de la Seu

Vos deix un article sobre el pròxim concert de la Seu, aquest dissabte, dirigit per Joan Company i cantat per Poema Harmònic. Es tracta de la primera vegada que es cantarà la missa a quatre veus de Pau Villalonga. 
En principi, si les meves informacions són correctes, el concert no es farà a l'altar major, sinó a la capella de Sant Pere (ara del Santíssim). El criteri musical ha imperat, i com que no s'espera a molta gent, el concert es farà a la nau de l'Epístola. Tothom que canta sap que l'altar major de la Seu és el pitjor lloc per cantar de tota Palma (no és una exageració). El problema es troba amb el mur interior de la façana de la Seu, que torna el so amb un petit retard i distorsiona tot el que es representa a la Capella Reial. 
És cert que la Seu és un marc incomparable pels grans concerts, només igualat pel Castell de Bellver i les Serenates d'Estiu de JMM. Però hi ha gent que prefereix escoltar les coses bé, per molt que el lloc pugui ser fascinant. Vos podeu imaginar que amb una orquestra simfònica, mentre aquest govern no la suprimeixi, l'efecte del mur de façana és encara pitjor. 
No soc expert en el camp, però crec que amb una pantalla acústica que trencàs el so, la Seu guanyaria moltes possibilitats de convertir-se en un auditori musical decent (fins i tot podria sonar bé i tot). Segur que existeixen pantalles acústiques portables, que es desmunten amb facilitat i es poden tornar a guardar. 
Ara que, essent una opinió personal, l'auditori de Mallorca mai ha estat molt exigent (manco un grup reduït de gent, es clar). Basta veure les aglomeracions dels concerts de la Seu quan venen el rei i la reina. M'ho puc prendre com una cosa positiva. Aquests Borbons serveixen per fer anar a un concert de música clàssica a gent que no hi ha anat mai... És un altre punt de vista.


LARA VILLAR. PALMA Es una incógnita por descubrir si el músico Pau Villalonga era mallorquín o no, lo cierto es que fue el primer maestro de Capilla de la Catedral de Mallorca. Allá por el siglo XVI escribió el Llibre de Faristol, un manuscrito que simboliza en la actualidad "la recuperación de nuestro patrimonio", que sigue los patrones "de la escritura de entonces" y conserva la "calidad" de este tipo de misa, explicó ayer el director del grupo Poema Harmònic, Joan Company, que se encargará el próximo sábado 31, a las 20 horas, de dirigir la interpretación que "probablemente sea la primera en su historia", añadió. 
La Misa a cuatro voces mixtas es un concierto gratuito que será ofrecido por un coro de cámara (grupo filial de la UIB) formado por 14 voces, que regresa tras un parón de tres años en los que les faltaba dirección. "Me lo ofrecieron a mí y creí oportuno aceptarlo", comentó Company. 
Sin embargo, el manuscrito que alberga la música de Villalonga ha tenido que ser previamente adaptado y transcrito a los patrones de escritura actual, tarea que han llevado a cargo los estudiosos Romà Escales y Francesc Crespí. Antes de la actuación, según explicó Company, se darán detalles de todo ello, a cargo de los expertos Escales y Crespí, sobre el proceso de recuperación de esta música de finales del renacimiento y principios del barroco.
La Misa a cuatro voces – Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus-benedictus y Agnus Dei– constituye uno de los tres actos previstos para completar el programa de la XII Semana Santa Musical que La Seu organiza por estas fechas. El segundo concierto de esta edición será el 4 de abril, en la Iglesia de Sagrado Corazón de Palma, a las 20 horas. Será responsabilidad de la Escolania de Blauets de Lluc, dirigidos por Ricard Terrades y con Rafael Riera como organista. 
Por su parte, el Ayuntamiento de Palma y la Fundación Banco Santander han colaborado en la exposición Davant l´abisme, que permanecerá en Ses Voltes hasta el tres de junio de 2012.

Ja es preparen les segones Jornades d'Estudis Històrics de la Seu, aquesta vegada enllaçades amb el centenari de la Constitució de 1812, on alguns canonges i el bisbe Nadal varen tenir un paper destacat en la seva redacció.
Suposo que tenint en compte l'especialització del tema, es farà una lectura transversal de tots els esdeveniments del segle XIX relacionats amb la Seu. Al manco, alguna de les sessions que es preparen, esper que tingui un títol tan suggerent com "la Seu al segle XIX" (això si no volen trobar-se sense comunicants per omplir els dos dies).
 Però podem estar tranquils, perquè com varem veure l'any passat, el títol principal només és el fil conductor proposat per la comissió de les jornades.
No sé quins estudiosos seran els que determinin el programa. Personalment apostaria al manco per la presència d'Antoni Planas o Román Piña, reconeguts ambdós en el camp de la història del Dret i el primer d'ells, president de la Societat  Arqueològica Lul·liana.
Respecte al departament d'Història de la Universitat, no m'estranyaria que alguns dels professors d'Història Contemporània tinguessin sobre la taula la comanda de fer una conferència a les jornades (Sebastià Serra, Miquel Duràn).  Qui sap si la catedràtica Catalina Cantarellas substitueixi aquest any a la medievalista Maria Barceló, i ens proposi de pas alguna conferència... això, si la Història deixa temps i lloc a la Història de l'Art.
Tampoc mancarà la Presència d'en Pere Fullana, director de l'Arxiu Capitular i responsable de les jornades, na Mercè Gambús, present a qualsevol acte on la Seu, patrimoni i història vagin de la mà, i moltes altres persones relacionades amb els estudis històrics.
Jo com sempre, per molt que el tema sigui del segle XIX, tinc la intenció d'assistir com a públic, ja que a qualsevol lloc es poden donar sorpreses. Tal volta algú presenti coses de la fàbrica de la Seu en aquest moment històric,  tan poc estudiat i que encara podria donar que parlar. Hem de recordar que a partir de la segona meitat del segle XIX, el romanticisme de l'època va voler recuperar la imatge de catedral gòtica per sobre dels historicismes posteriors. Si tingués temps i fos oportú, aquest tema ho comunicaria en aquestes segones  jornades. Però així com estan les coses, millor acabar altres projectes que tinc pendents.
Per acabar i a l'espera del Call for papers, suposo que a la presentació de les jornades s'aprofitarà per presentar el volum de les jornades de la Seu de l'any passat. Crec que les actes ja estan a impremta, però no han passat encara les proves de maquetació o possibles errors en "galerades" (això si tenen intenció de fer-ho).
Ah, una cosa més! Si per casualitat hi ha algú de la Seu que mira aquest blog, agrairia moltíssim que hi hagués un esforç per canviar les cadires de l'any passat. Ho cregueu o no, aquesta tonteria va ser un dels aspectes organitzatius més comentats.

I Jornades d'Estudis Històrics de la Seu

Portal del Mirador

Acaben de col·locar les bastides al portal del Mirador per començar l'estudi de la Seu més urgent dels darrers anys.Com aturar l'aflorament de les sals que han aparegut? Per qui no ho sap, les escultures del portal major de la Seu i les del portal del Mirador es troben amb unes taques de color blanc, que a més de ser poc estètiques són un problema seriós per la pedra. Quan les sals dissoltes a l'aigua cristal·litzen a la pedra, es van formant cruis microscòpics que poden arribar a deteriorar i fins i tot destruir una escultura. Afegim que la pedra marès és altament porosa (no tant la de Santanyí, però encara així) i pren constantment aigua, tant per capil·laritat com per la pròpia humitat de la mar propera. A tot això hem de sumar que el marès de Mallorca és calcari, i l'aigua provoca la coneguda reacció química que l'erosiona. 
No entrarem en detall de si la neteja del portal i de totes les altres façanes exteriors de fa uns anys va ser la culpable del que ha passat. Sembla que sí, ja que abans de la restauració no existia aquest problema (o sí existia en un nivell més controlable. 
La meva intenció no és cercar culpables. El que voldria aquí és recordar una de les premisses més importants de la restauració moderna, i que m'agradaria que es tingués en compte en un futur: tota intervenció de restauració ha de ser reversible. Esper que aquesta vegada els tècnics consultats siguin conscients del que pot arribar a passar a una catedral a cinquanta metres de la mar salada. 
I per una vegada, faré un acte de denúncia. Si bé la presència de la mar sempre vaporitzarà a l'ambient de l'illa aigua amb sals dissoltes, sobre tot en dies de vent i tempesta, crec que els mallorquins no ajudam a la conservació de la Seu amb la vaporització de milions de litres d'aigua de la mar a cent metres de distància, amb el canó d'aigua del parc de la mar. En dies de vent he vist aquest canó crear una enorme cortina d'aigua salada que va directament a la façana Sud de la Seu. Ningú és conscient de l'enorme mal que estam fent a l'obra de Guillem Sagrera, de Valenciennes i tants d'altres que ara no venen al cas. No existeix cap estudi sobre aquest aspecte, però crec que qualsevol restaurador de escultura en pedra està d'acord amb mi que tal vaporització afecta a la Seu en major quantitat que si no hi hagués aquest enorme aspersor d'aigua. És aquest canó un necessari mal perquè aquest bassiot creat davant la mar no sigui del tot pudent. Sé cert que ningú proposarà mai llevar aquest canó d'aigua, però al manco en dies de fort vent hauria de ser possible la seva desconnexió.

De Sibil·los i sibil·les

Un any després de la proclamació de la Sibil·la com a Bé inmaterial del Patrimoni de la Humanitat, les coses s'han tranqui·litzat un poquet a l'illa de Mallorca. Aquell any passat, que ens varen donar Sibil·la fins a la sopa, no s'ha repetit, pel bé de tothom. Per qui no tingui idea del que va significar això a Mallorca, diré que dins cada concert  que es va realitzar abans del Nadal del 2010, es va afegir la Sibil·la dins la programació, fins al punt que jo personalment estava avorrit de sentir-la (i mira que m'agrada).
Però aquest any, que no s'han repertit doblers per cantar-la, hem tornat a l'acostumada tranquil·litat dels anys anteriors. Ara, em disposo a parlar per primera vegada del que ha passat a Mallorca amb la Sibil·la els darrers anys,  des de que tenc record.
Fa cosa de vint anys, la Sibil·la era cosa de nins, i també de nines. El record d'una Sibil·la cantada únicament per una veu blanca d'un infant mascle no l'he viscut. Però sí record encara quan la Sibil·la tenia aquell valor afegit de ser cantada gràcies a que un capellà o un assistent de parròquia havia perdut la paciència amb un infant, fins al punt que el pollet l'havia aconseguit memoritzar. Record els nirvis de tothom per veure si l'infant afinava les notes o no recordava bé totes les estrofes. Era emocionant!
El que ha passat aquests darrers anys té a veure amb la transformació de l'intèrpret habitual cap a una Sibil·la professional, deixant la tasca de l'infant pel Sermó de la Calenda, que encara es representa amb fillets el més petits millor.
La Sibil·la professional és normalment una soprano d'estudis de conservatori o membre destacat d'una coral, que els darrers dies de desembre fa el seu agost. N'he conegudes algunes que han fet fins a quatre Sibil·les en un sol dia. Quan acaben, normalment parteixen a tota pressa cap a la parròquia del costat, a fer la següent actuació. Això quan la Sibil·la no es canta enmig de qualsevol concert de nadales, que també.
Hem perdut un dels valors de la Sibil·la que més va ajudar a la seva persistència. Això és, l'aprenentatge oral de la peça: de capellà de parròquia a infant, creant-se diverses versions segons el poble. Hem guanyat altres coses, com una Sibil·la potent i afinada. Però una Sibil·la mercenària!
Ja que  conec tantes d'aquestes Sibil·les professionals, deixau-me comentar  les anècdotes que han anat passat enmig d'algunes representacions,. N'hi ha que fan molta gràcia.
Una Sibil·la que  no recordava de memòria les estrofes va aprofitar tot lo llarga que era la seva espasa per escriure les estrofes a la seva fulla. Apart d'una feinada degué fabricar una espasa Rúnica digna del Senyor dels Anells.  Una altra, representant la Sibil·la en una llar d'ancians, quan va fer el signe de la creu amb l'espasa, la va clavar sense voler al fals sostre de l'habitació. Degué resultar còmic quan intentava retirar l'espasa d'aquella trampa mortal! Hem de donar gràcies de l'alçada dels temples gòtics de Mallorca.
També record Sibil·les mal vestides. Una d'elles va mostrar durant tota la peça el seu enorme rellotge vermell, aconseguit recentment al Burguer King. O també aquella Sibil·la calçada amb un model de "Nike Jesucristo o Adidas Moisés" de colors potents. Petites coses que afecten la màgia del moment.
Totes aquestes Sibil·les professionals cantaven una versió adaptada i caracteritzada del segle XXI. Propòs des d'aquí, que a partir d'ara la Sibil·la surti amb una espasa laser!
Per fer justícia també he de dir que la Sibil·la professional resol problemes. En un concert, la reconeguda Maria del Mar Bonet es va quedar afònica, i enlloc de deixar-ho fer a les professionals que la substituïren, abans va decidir recitar la Sibil·la com si fos un poema homèric! Després quatre Sibil·les es varen repartir les estrofes en la que va ser la Sibil·la més curiosa que he vist mai.
Tot això no vol ser una crítica a aquesta nova concepció de la Sibil·la. Segurament mai haurem sentit versions tant bones com les actuals. Ja no tenim el problema de la manca d'infants, o casi mai ho tenim, com  aquella vegada que em vaig trobar una Sibil·la voluntariosa, que tenia tants d'anys, que em va fer creure que era el personatge original.
Només em fa pensar tot això que tal vegada hem perdut dos dels valors originals de la Sibil·la: la seva peculiar transferència de coneixements i els seus intèrprets, històricament reconeguts i que ara hem baratat per un professional. I una altra cosa final: amb la publicació de la partitura oficial no tornarem a dubtar si és o no és la versió que hem sentit de petits. Una llàstima.

Baixar o no baixar el retaule major de la Seu

Segons els diaris,  els experts (quins?) han exposat  que baixar el retaule major de sobre les mènsules del portal del Mirador seria desprestigiar l'obra de Gaudí, que el va posar allà cap el 1904. La proposta de musealització és la de posar una pantalla tàctil a sota seu que pugui oferir unes imatges ampliades dels detalls escultòrics.
Jo per la meva part, que no em consider expert en res però que tinc una opinió crítica com qualsevol altra, voldria exposar els motius d'estar a favor o en contra d'aquesta actuació de baixar el retaule.
Per una banda, hem de tenir en compte les funcions actuals d'un retaule. El retaule de la Seu no compleix la seva funció original de moble litúrgic, cosa actualment inviable. Tampoc forma part de la col·lecció del museu catedralici, perquè ni està ubicat dins el museu ni es pot gaudir de la peça, adquirint un format adequat al seu prestigi. El cas és, que tampoc està realitzant la seva funció dins el programa de Gaudí, que l'havia destinat possiblement com a tribuna coral. Hem de ser realistes. Aquest retaule, dins el programa de Gaudí, era una peça de l'altar major que molestava la visió de la càtedra del bisbe, i no diguem la capella de la trinitat. Gaudí volia recuperar la visió directe dels elements constitutius de la Capella Reial en la seva fase més inicial, que només havia estat vigent mentre el capítol no va adquirir el mobiliari litúrgic adequat, a finals del segle XIV. Aquest és el problema de Gaudí: la seva visió és la més prístina de totes, però és la d'una capella sense acabar, sense mobles. Davant el valor del retaule que el capítol tenia en molt alt, donat que l'havia volgut reconstruir durant la segona meitat del segle XIX, Gaudí no va poder més que conservar el monstre de sis metres en un lloc discret, allunyat de la seva recent perspectiva de les naus centrals.
Així idò, per la meva part, aquest punt de la funció va a favor de baixar la peça.
El segon punt vendria a ser el de la musealització. Crear una eina didàctica tàctil per veure una escultura en detall està bé, però que podria ser vista des de l'original, és una manca de respecte a la peça. Hi ha un concepte important dins la museografia: l'aura de l'originalitat. Els museus ens fan veure les peces antigues que han perdurat durant els segles, no unes simples còpies o unes fotografies. Aquest fet només s'usa per les reconstruccions impossibles. L'experiència visual del detall no és la mateixa a partir d'una pantalla, que segur podria donar informació sobre la iconografia o història d'una peça que es frueix, però no d'una peça que tenim a cinc metres a sobre nostre i que no es veu!

Aquest segon punt també va a favor de baixar la peça.

El problema patrimonial. Els experts ens fan creure que baixar la peça d'allà on està seria un despropòsit patrimonial, tot un desprestigi de l'obra de Gaudí. El fet és, que la Seu ha tingut un paper molt curiós respecte aquest assumpte. El capítol no va tenir cap problema a l'hora de destruir un retaule d'una època anterior a gaudí en favor d'una obra contemporània de Barceló. El pobre de la història de la Seu és actualment el neoclàssic!
No em ficaré en veure si l'obra neoclàssica era bona o no ho era, ja que ho va determinar la catedràtica Catalina Cantarellas. El cas és, que si tenim criteri per fer de la Seu un temple que incorporarà a la seva història les intervencions actuals, com a una de tantes altres èpoques anteriors, ben segur que NO hem de creure l'obra de Gaudí com a l´única reforma que s'hauria de conservar íntegrament. La solució de posar el retaule medieval a sobre de la porta del mirador és una d'aquestes parts del projecte de Gaudí que no val la pena mantenir, perquè el retaule no va arribar a tenir la funció determinada per l'arquitecte. Crec que Gaudí va ser i encara és important per la Seu. La seva reforma va tenir coses interessants que ara no serien possibles, si tenim en compte els criteris de patrimoni actuals. Aquest és el cas de l'eliminació del cor de la nau central. Això actualment seria impossible de proposar, ja que consideram totes les èpoques, en teoria, com a d'igual valor patrimonial. En aquell temps però ens va deixar una nau central diàfana, amb projecció a la capella de la Trinitat i al seu baldaquí. Un bon invent aquesta perspectiva que alguns actualment proposen com a un fet històric, però que no ho és.
Aquest tercer punt també crec que ens dóna la possibilitat de baixar la peça.
Però hi ha un problema que encara no queda resolt. On posar el monumental retaule? Al museu no hi cap, i enmig de les naus no tindria un lloc adequat, ni tan sols musealitzat. Hi hauria la possibilitat que la peça formés part del Museu Diocesà, però crec que el capítol no voldria desprendre's del retaule. La reforma de Gaudí a la Seu és la culpable de moltes entrades i visites.
Jo per la meva part preferiria la peça allà on està que dur-la al diocesà, un museu que està més mort que viu.
Aquest punt, va a favor de deixar la peça allà on es troba.
Qui guanya en aquesta batalla?

El retaule major de la Seu de Mallorca. Periodistes!

En una de les participacions de les primeres jornades sobre la història de la Seu, en concret la meva conjuntament amb en Xisco Molina, varem estar parlant sobre la visualitat reduïda de la Capella Major de la Seu. Per una banda, les cortines del ciborium medieval que emmarcava l'altar major, es tancaven i obrien segons el moment litúrgic de la celebració. Però a més varem treure algun comentari nou sobre el recent restaurat retaule major gòtic de la Seu.
Sobre la seva ubicació i forma, el model és similar a d'altres retaules tabernacle de la Corona d'Aragó. Això no és nou, perquè ja es va dir fa molts i molts d'anys. El que varem proposar nou, és que el retaule de fusta no va conviure mai amb el retaule de plata, aquell retaulet a sobre de l'altar major  que es va fer sobre els anys setanta del segle XIV. Això és possible afirmar-ho gràcies a que la nostra recerca documental va donar fruit, i actualment podem datar el retaule de fusta a la segona dècada del segle XV.
La coordinadora de les tasques de conservació i difusió del patrimoni cultural de la Seu, la doctora Mercè Gambús, així ho va proposar en la recent presentació del retaule. Hem d'agrair-li que citàs convenientment la nostra descoberta, que actualment es troba encara a l'espera de sortir a les publicacions especialitzades.
El problema, si és que n'hi ha algun, és quan l'atribució del descobriment canvia de mans, gràcies a que els periodistes dels distints diaris de Mallorca han proposat la nova datació com a fruit de la tasca dut a terme pel grup d'investigació de la doctora Gambús.
En aquest espai, que puc gestionar de forma personal, vull incidir en els valors d'una bona investigació. I no em refereixo a la històrica, a la que em dedic de forma no professional, sinó a la dels periodistes que parlen de jornades històriques sense anar a les jornades, que parlen de retaules sense haver llegit res del retaule, o que fan entrevistes i no redacten segons l'entrevistat. I cobren per fer-ho!
De la mateixa manera que hi havia als antics diaris una persona encarregada de l'estil, l'ortografia i la gramàtica (això no es deixava als correctors informàtics), es troba a faltar algú amb coneixements sobre la cultura, la història i el patrimoni de les Illes Balears a la premsa diària.
Cada cop que he llegit alguna cosa sobre la Seu de mallorca als diaris, l'article ha estat mal escrit, pel desconeixement de l'autor. No és el mateix la Capella Reial que la capella de la Trinitat... per exemple.
A veure si ho feim un poc millor!

Algunes imatges del retaule a la vostra disposició. Són fetes de la meva parella, na Mercè. És millor fotògrafa que jo... Quina passada de restauració!

I Jornades de la Seu i Jaume II

Es pot dir que les jornades de la Seu varen ser un èxit. Les places es varen acabar prest, i molta gent es va quedar sense poder-hi anar. Aquest és el problema de donar punts o crèdits de lliure configuració o de professorat: alguns indessitjables que jugaven amb una gameboy varen ocupar un lloc de manera poc profitosa. Però no tot pot ser perfecte. Molts d'aquells alumnes podien esser d'història o història de l'art... gràcies a la propaganda dels professors organitzadors.

Sobre el nivell de les comunicacions, això em durà un parell de missatges del blog, ja que hi ha una feinada. La tasca servirà per avançar tot allò que es publicarà a les actes, i apart, per comentar els debats de les conferències, la sang i el fetge d'un congrés, que aquest va tenir ració triple. Mai havia vist aprofitar tant les pauses entre les conferències per posicionar-se davant una o altra aportació. Tot va ser molt salvatge. Jo vaig ser culpable d'una d'aquestes discusions, i deman perdó a qui correspongui.

La primera conferència va encetar aquest ambient de: diguis el que diguis, si et fiques en el meu tema et saltaré a la iugular...

Josep Amengual, amb un títol que pareixia inofensiu (La Seu de Mallorca, com a emblema de la nova església en el Regne enmig de la mar), va proposar, a partir de les seves incursions a l'Arxiu Secret del Vaticà (m'encanta això de secret, quan hi ha un gran cartell a la porta de l'arxiu), que tanta pasta atorgada en el segle XIII en l'adaptació com a catedral de l'Algema musulmana, no es pot entrendre. La proposta és: hi va haver algun tipus de construcció nova en aquell temps, quan existien aportacions testamentàries certament importants a l'obra de la Seu.

He de dir que encara hi ha un grup reduït de persones que creu en aquesta teoria, com els irreductibles gals que sobreviuen a l'imperi de les publicacions dels llibre de fàbrica i a les teories fundades ja per Villanueva. Crec recordar una frase publicada en algun lloc del temps de Jaume I, quan va veure "acabada l'obra de la Seu" abans de morir. Això, ha fet que alguna gent proposi fins i tot, no ho publicarien ni morts però si s'atreveixen a posar-ho sobre la taula en temps de cafè copa i puro, que Santa Eulàlia va ser catedral abans de la Catedral.

No crec que Josep Amengual, amb la intel·ligència que Deu li ha donat, tingui la intenció de retornar els inicis de la catedral actual al segle XIII, tenint en compte el que sabem avui en dia. Sencillament, posa sobre la taula un aspecte interessant i que crec que encara no està resolt. Aquest és el tema de les actuacions dins l'algema. Què va significar la transformació d'una mesquita en una catedral a Mallorca? En això ens ajuden les publicacions sobre processos similars dins de la Península Ibèrica (sempre ens creiem els mallorquins, que tot el que passa dins Mallorca no ocorre en altres llocs). Per altra banda, també ens ajuden testimonis del segle XVI sobre possibles restes materials del segle anterior. Això de l'existència de capelles de fusta que es canviaren de lloc, ens dóna una idea de com havia de ser la Seu en el segle XIII: un recinte musulmà amb unes construccions (provisionals o no, això no ho sé) de fusta al seu interior.

Fusta, fusta i més fusta! Res de pedra. Reivindic una ciutat de Palma medieval feta amb fusta! Sabem que en aquesta època existien esglésies de fusta, no només al nord d'Europa, com s'ha pensat fins fa poc. La proposta dels arqueòlegs del sud d'Itàlia sobre el percentatge d'esglésies de pedra i de fusta a la regió de Puglia passa per un dos per cent en contra del material noble (en època altomedieval, això sí). És una equivocació pensar també que les cases de Palma, majoritàriament fossin de pedra. Quan tothom veu la vista de la ciutat de Mallorques del Sant Jordi de Pere Niçard, la majoria de cases tenen estructura de fusta, i així havien de ser. Però clar, la fusta desapareix de manera fàcil, sobre tot perquè crema i es podreix. Només sé d'un exemple de casa amb estructura de fusta que es conserva a la ciutat de Mallorca en el segle XXI, i es troba a la Plaça Mercadal.

Així idò tenim una Seu amb estructures interiors de fusta, amb tot de capelles, retaules i altars al seu interior. Amb això varen haver de gastar-se les lliures els responsables de la seva construcció. Amb això i amb tenir en compte les pedreres, el trasllat del material de la construcció futura, amb adquirir solars annexes a la Seu per poder tenir un bon solar enmig de la ciutat... i tantes altres coses.

Però això, en Josep Amengual no ho va dir, i en Jaume Sastre es va posicionar. Així va començar el congrés: d'una manera molt animada.

Nota: Anau a veure en Niçard