Conservació preventiva a la Seu de Mallorca, Gaudí i les seves llums

Fa uns dies va sortir al diari que s'acomplien cent anys  de la inauguració de la il·luminació elèctrica de Gaudí a la Seu. El 6 de juny de 1912, per ser exactes. 

Avui en dia, gràcies a un poc de seny i al que podem anomenar conservació preventiva, quan es restaura una obra d'art sempre es presenta una memòria de la intervenció, amb un darrer punt que marca les actuacions que s'han de dur a terme per conservar la peça en les millors condicions possibles. Normalment es poden resumir en actuacions senzilles, com passar un pinzell o un aspirador de conservació per llevar la pols acumulada (l'aspirador de conservació té molta menys potència que un aspirador normal;  les coses que un aprèn en unes pràctiques no remunerades!). 

Avui en dia, la redacció d'unes directrius de conservació no és fa només en el camp de l'art. També s'entrega amb els projectes arquitectònic, marcant la periodicitat de les revisions que s'han de fer als diversos materials. El major problema que hi ha als concursos públics d'arquitectura és que normalment, en favor de l'espectacularitat de l'obra arquitectònica, no es té en compte aquest apartat de conservació, i s'aproven projectes arquitectònics caríssims de mantenir i que acaben hipotecant al propietari (tots nosaltres). 

Però clar, aquesta preocupació per la conservació d'una obra, és cosa de fa pocs anys, i en temps de Gaudí, i molt manco amb una instal·lació elèctrica de principis de segle XX, no es va tenir en compte el futur de la instal·lació.

Les bombetes actuals de la intervenció de Gaudí, s'assemblen encara a les originals? Em costa de creure que encara es fabriqui un model tecnològic de 1912...

Aquestes bombetes grogues de la Seu recorden un poc a les llums dels carrers de Palma, ara fa uns anys, en època de Nadal, amb un efecte es pot descriure com a "retro". La il·luminació elèctrica de la Seu lluita amb la seva proposta de principis de segle XX amb les modernes il·luminacions dels altres edificis històrics (basta veure l'interior de Santa Eulàlia, que és fantàstic). Però alerta: cada una de les dues propostes m'assembla vàlida.

Si les bombetes són del model original s'ha de reconèixer la tasca de la Seu per mantenir la seva estètica. És un esforç considerable. El major problema és que ara per ara, la fabricació de bombetes incandescents acabarà prohibida aquest mateix any a la UE, pel que serà necessari anar-les a comprar a una altra banda. Això, o renovar-se. 

M'heu d'entendre. No hem de ser més papistes que el papa. Si el model ja no és l'original i resulta complicadíssim trobar bombetes amb la mateixa coloració i temperatura,  ens passam a bombetes de baix consum i s'ha acabat la història. En certa manera Gaudí sempre va estar al capdavant de la innovació. Si el que s'ha d'intentar és mantenir l'essència de la seva intervenció amb la coloració, potència i temperatura de les bombetes originals, crec  que a la llarga l'assumpte es complicarà. Mirau què difícil és trobar en tot Espanya un restaurador de vitralls que pugui reproduir els colors originals. Quan complicat seria trobar un restaurador "electricista" que ens faci bombetes incandescents de forma artesanal. 

Per coses com aquestes és necessari seguir les pautes de la conservació preventiva, tant en les restauracions com en la recepció d'obres contemporànies. Si es tenen en compte aquests assumptes de menor importància pressupostària, el futur pot ser molt més econòmic. El tan senzill com passar una petitíssima part del pressupost d'intervenció  en prevenir-ne d'altres.  Coses com tirar la pols d'una obra que es restaura a sobre d'una peça recentment intervinguda s'hauria d'evitar, seguint un pla d'intervencions coordinat per tècnics. 

II JORNADES D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SEU DE MALLORCA

Arriben els dies 18 i 19 de setembre les II Jornades de la Seu, organitzades per l'Arxiu Capitular un any després de l'exitosa quantitat de gent que va assistir a la primera convocatòria. En aquest cas però, el títol ens duu al segle XIX: El Bisbe Bernat Nadal i la Catedral de Mallorca en el bicentenari de la Constitució de 1812. 
Les taules on es poden fer les propostes de les comunicacions són les següents:

• El bisbe Bernat Nadal: pastoral, pedagogia, pensament i política

• Els diputats de les Illes Balears a les Corts de Cadis

• El temps artístic de les Corts de Cadis: producció i recepció de les arts a la

Catedral

• La Catedral com a centre de producció i de difusió cultural i religiosa: la

literatura i la música al voltant de 1812

Crec que ha estat una gran idea la d'obrir una taula als temes artístics i una altra a la literatura, i no centrar-se del tot amb la Pepa. 

Les propostes s'han de fer arribar a la comissió científica (la convocatòria no diu qui són els seus membres), al correu acm@catedraldemallorca.org o al telèfon 902022445 (és la primera vegada que veig un 902 per inscriure's a un congrés!).

Recordau tots, que les comunicacions són de 25 o 30 minuts, si es segueix amb la dinàmica de l'any passat.  

Esper que siguin unes jornades tan profitoses com les de l'any passat i que les cadires d'aquest any siguin millors Hi ha uns coixins a Ikea molt a bon preu! 

Els àngels del cimbori

Entre el mobiliari de la Capella Reial de la Seu es troben sis àngels sobre delicades columnes nummulítiques. Quatre d'aquests àngels són fets de pedra, i els dos altres, davant la càtedra episcopal, són de fusta. La seva ubicació actual no és l'original, ja que en el moment de la reforma barroca es varen llevar i restaren en poder de la família Olesa, dins de la possessió de Son Seguí del municipi de Santa Maria. Quan Gaudí va dur a terme la seva reforma del presbiteri va tenir coneixement dels antics àngels, i va tornar a ubicar el conjunt a la catedral.
Afortunadament aquests àngels es troben documentats. Sembla que un dels mestres que va tenir part en la seva construcció (és del tot segur?) va ser Llorens Tosquella Junior.  Jaime de Oleza y de España va publicar la notícia de la donació a la Seu per part dels seus avantpassats, Jaume d'Oleza i la seva dona Catalina Rovira, segons el seu testament de 1453.
En aquest cas no vull parlar massa de la història dels àngels, ja que és prou coneguda gràcies a moltes publicacions d'historiadors: Piferrer amb Quadrado, Rotger, Matheu, Palou, Llompart, Xavier Carbonell pels instruments, jo mateix junt amb en Xisco Molina i fins i tot en Tomeu Bestard, cronista de Palma, que va fer un bon article de divulgació.
El que vull tractar aquí és la funció que varen tenir i la seva originalitat.
Gràcies als estudiosos de les consuetes i a les consultes de models de presbiteri semblants, sabem que
aquestes columnes serviren per sustentar unes cortines laterals, que emmarcaren l'altar major de la Seu durant casi tota la seva història. El funcionament de les cortines estava del tot estipulat. Les misses de tres llissons, estaven tot el temps plegades; però els dies de nou lliçons un escolà havia d'acabar del tot boiet per plegar i desplegar les cortines de l'altar, segons el moment de la missa:

E a missa de IX lissons o de qualsevol doble esteran al principi de la missa pleguades, e quant lo prevera haurà dit lo prophaci un escolà és tingut d’estendre las dites cortines de la una part y de l’altre. E quant lo prevera sera per levar Déu dient aquellas paraules Benedictam, ratam etc., lo dit escolà pleguerà les dites cortines. E quant Sanctus haurà tochat lo dit escolà estendrà les dites cortines. E quant lo prevera haurà dit aquellas paraules Per ipsum et cum ipso etc., lo dit escolà pleguerà les dites cortines, e resteran axí pleguades que no sestenen més en dita missa.

Tot aquest dispositiu anava en conjunt amb les cortines dels grans retaules, que es trobaven tapats durant gran part de l'any, i que segons la festa del dia es descobrien, parcialment o del tot. Així, el concepte del que havia de ser una missa a l'època medieval tendria molt a veure amb allò ocult darrere les cortines, amb la imatge sagrada amagada  que es manifestaria a la comunitat només en moments molt puntuals, en dies de festa major. 

Respecte de l'originalitat dels àngels, sembla que no ho eren massa. Pertanyien a una estructura de cimbori, un tipus de baldaquí arquitectònic que durant els darrers segles de l'època medieval es va anar desmaterialitzant cada cop més, fins al punt que les columnes eren molt primes, sustentaven les cortines i el pali era intercanviable. Després de tants de segles, els cimboris gòtics no s'assemblaven als exemples alto-medievals de les distintes basíliques de Roma. 

Per saber on es trobaven els àngels abans de ser canviats de lloc hem de mirar exemples europeus. Aquest és el cas d'un retaule de Van der Weyden amb l'Exhumació de Sant Hubert. Allà apareixen les columnes de la mateixa manera que varen ser posades a la Seu de Mallorca. El cas és que nosaltres tenim un parell més de columnes, de resultes de ser un altar major de tota una catedral. Estarien distribuïts de tres en tres a cada lateral de l'altar, i com hem dit, sustentaven diverses cortines que aïllaven l'altar dels fels. 

Aquest no és l'únic exemple de cimbori similar a la catedral. La missa de Sant Gil de Sant Denís també ens mostra uns àngels a sobre de columnetes, i això ens fa creure que devia ser un model molt estès per tota Europa. 

Divulgacio´ de la Seu de Mallorca (II)

Entre les actuacions recents de la Seu de Mallorca, s'han tornat a oferir audioguies (o encara es preparen). No sé si es troben dins el preu de l'entrada al museu, però si no és així, els sis euros d'entrada més la despesa de les audioguies és bastant difícil d'acceptar per la majoria de turistes. 

Com es pot arreglar això? Hem de tenir en compte el que fan altres museus. 

El museu Mercedes de Stuttgard té inclòs ja al preu de l'entrada el lloguer de l'audioguia. Això és necessari, sobre tot pel tipus de fons museogràfic, de difícil interpretació i a cops allunyat del gaudi estètic (ideal pels friks dels cotxes i motors). Però l'oferta de l'audioguia de la Seu és poc atractiva. Primer de tot, perquè l'audioguia és una tecnologia superada pels nous telèfons, tablets interactius, etc. Segon, perquè el sistema d'auriculars de la Seu, pel que he vist per ara, és poc higiènic (reutilitzables). El Museu Mercedes no només et regala una entrada de disseny (el museu Guinnes és insuperable en aquest camp) sinó que també et regala els auriculars (i que són de bona qualitat). No vull que la gent tingui poca consideració a aquests regals. L'entrada de disseny i els complements es converteixen en records d'una experiència intensa, un parèntesi en un viatge de sol i platja, cervesa i bon viure. Això és el que volem, un record fantàstic per posar al Hofmann! 

Sobre l'antiguitat de l'audioguia, he de reconèixer els esforços del Museu Tintín, que en lloc d'aquests aparells, ha decidit passar-se a l'era Mac. Els reis de la visita interactiva: els I-fone 4. Molt més interactius, amb pantalla tàctil, amb recorreguts adaptables als interessos. No funcionen com a telèfons. Només tenen la funció de tablet. 

És interessant l'esforç de les empreses especialitzades en recorreguts culturals per plataformes digitals. Els beneficis són increïbles: per una banda, no s'ha de llogar la infraestructura, ja que pertany al client. Els continguts són adaptables als desitjos del client, com el temps de la visita, les unitats didàctiques que l'interessen particularment... També es poden crear recorreguts alternatius, per evitar la massificació, i  cada vegada que es visita un monument el client pot descarregar nous coneixements. 

Tomba de Gil Sánchez Muñoz a la sala capitular gòtica

La interactivitat no només es pot proposar  als visitants a partir del dispositiu de guia. La catedral de Vitòria ha creat dispositius de reintegració cromàtica als diferents portals escultòrics, a partir de canons de llum que s'activen quan els visitants volen (imaginau si ho poguessin activar des del tablet del museu o a partir del seu propi telèfon!). això serviria per canviar la generalitzada concepció del gòtic com una arquitectura i una escultura nua, sense color. L'altre dia, l'amo en Xisco i jo vàrem veure les possibilitats de fer aquesta intervenció a la tomba de Gil Sánchez Muñoz, aplicant els coneixements adquirits d'uns més que factibles anàlisis de les restes de color, que encara es veuen a la pedra. És una proposta en ferm... només manquen els doblers.

Divulgació de la Seu de Mallorca

He de reconèixer que no tinc esperit empresari.
Aquest post va molt més enllà de tots els que he escrit fins ara sobre la Seu, perquè no tracta temes d'investigació, sinó projectes sobre la divulgació del patrimoni de la Seu que ningú ha proposat (després diran que sí, que això ja estava previst) i que poso a l'abast de tothom. Totes les propostes són aplicables a tots els museus de les Illes Balears, i el que és més important: no només són fàcilment finançables sinó que també s'hi pot guanyar doblers.
La divulgació, sense tenir en compte els actes litúrgics, és la part més important del que es fa dia a dia amb el patrimoni d'una catedral. Posar interes per part dels gestors culturals a l'experiència del visitant, ha posat al punt de mira dels mercats turístics alguns exemples catedralicis fins a les hores desconeguts pel gran públic. Record la presentació del número de visitants del famós "Abierto por obras", que vàrem conèixer gràcies al Màster de Patrimoni de la UIB (gràcies Eduardo).
La primera proposta té a veure amb una experiència que es va dur a terme al Museu del Louvre de París. Un grup d'estudiants d'història de l'Art, tutoritzats per professors de la seva universitat,  tenien la missió d'estudiar i investigar durant un mes una sola peça del museu, amb la intenció de presentar-la després al públic que s'apropés a la peça. Així es creava una ruta alternativa, evitant la coneguda gimnàstica de museu amb passejades de punta a punta de quatre o cinc hores per aprofitar la visita. Segons les enquestes dels visitants, aquesta activitat va ser una experiència absolutament fantàstica, amb un nou punt de vista, la joventut i frescor dels "experts" i els nous coneixements adquirits.
No només aquesta experiència és aplicable als museus sense personal tècnic (Museu Episcopal, Museu Capitular...) també és aplicable a la posada en valor de les capelles laterals de la Seu i els objectes més desconeguts del tresor. Un sol horabaixa, amb la propaganda adequada i l'única inversió econòmica a partir de l'aportació voluntària dels visitants, dedicada exclusivament a l'esforç dels estudiants, mostraria coses noves als habitants de Palma, i es valoraria més la tasca cultural de la Seu envers la ciutat.
M'encantaria dur a terme aquesta activitat. Espér que arribi als responsables de divulgació del patrimoni de la Seu.

Museu d'Història Natural de Londres

La segona proposta ja es troba a l'abast d'aquelles col·leccions museogràfiques potents. És cas del Museu d'Història Natural de Londres.
A l'inici de la visita es dóna una targeta a cada visitant, com les d'hotel o les de crèdit, que serveix com a magatzem d'informació de les peces del museu. Cada vegada que el visitant té interés determinat per una peça, passa la targeta per un petit escàner al seu costat, i aquest introdueix la informació del catàleg del museu  a la targeta, que després es podrà descarregar de la pàgina web del museu a casa seva, sense despeses.
No fa falta dir que això ja està del tot superat, tenint en compte els telèfons actuals! És possible avui en dia posar un econòmic dispositiu de la grandària d'una moneda de dos euros al costat d'un quadre, i només apropant el telèfon, en mig segon, adquirir una fotografia digital de la peça d'una qualitat fantàstica. Imaginau-vos la Gioconda sense els "flash" de les càmeres fotogràfiques i sense la gent apuntant amb els telèfons. El quadre podria llevar-se el protector de vidre que té posat a sobre! També a la Capella Sixtina... No foto, no foto... criden els vigilants!
I tot això pot menester una inversió inicial, és cert, però els museus així es poden estalviar publicacions en paper, que costen una barbaritat, i divulgar millor el seu patrimoni. Ni que dir d'una millor protecció de les obres sensibles al flash! Les piles dels dispositius duren una  de dos anys (no necessita d'una instal·lació de cablejat). Només es menester un bon historiador amb criteri per fer els continguts i certa empresa que es dedica a fer els dispositius.

Continuarà...

La Seu de Mallorca Patrimoni de la Humanitat

És complicat! 
Avui surt al Diario de Mallorca les declaracions de Luis Ramallo Massanet (Mallorca, 1931) com a cap de l'Agencia Espanyola de la Unesco. Troba que la nostra Seu hauria de formar part del patrimoni protegit de la humanitat, i jo aquí, voldria proposar els punts a favor i en contra d'aquesta idea, tal com vaig fer una vegada amb el retaule major de la Seu. Au idò. 


Punts a favor:


Ramallo diu que els que haurien de protegir els testimonis valuosos són els propis governs. Fins aquí tothom està d'acord. En cas que un monument pateixi un atac directe d'un govern, recordau els Budas de Bamiyan, la Unesco i la seva restringida llista són la darrera frontera (amb permís de Star Treck). En cas de proposar una destrossa, es pot amenaçar als responsables de perdre la seva protecció, amb tot el que això comporta (eliminació de possibles subvencions, mala propaganda al turisme i un escàndol a nivell internacional). Quan més enfora es troba l'organisme protector, és més resistent a les pressions de la política del país. Sigui dit, que per ara cap govern ha amenaçat la Seu de manera preocupant.


Suposo que els informes que actualment es tramiten al Consell de Mallorca sobre les actuacions a l'interior o exterior de la catedral haurien de passar també per la Unesco (encara que no ho sé ben cert). Sigui com sigui, en cas d'una actuació criticable, qualsevol persona o entitat podria fer arribar l'informe a la Unesco, i que aquesta entitat avalués la seva viabilitat. Això seria un punt més que interessant a tenir en compte. 
En resum: la Seu podria quedar més protegida. 


Ara els punts contraris a la protecció:


Sol passar que els edificis Patrimoni de la Humanitat  tenen una popularitat superior a l'època anterior a la protecció. Això provocaria tal focalització de turistes, que aniria en detriment de les visites als altres edificis històrics i de tot el centre en general. Amb tanta gent, tenint en compte que la Seu ja és l'edifici amb més visites de Palma, els propis habitants de l'illa deixarien de gaudir del seu patrimoni com un valor propi, i es convertiria en un espai conquerit pels estrangers, en una atracció turística més, entre tantes altres. Aquesta és una   conseqüència del turisme de masses que ja ha sigut estudiada en altres centres històrics (el cas de l'Alhambra és paradigmàtic).


La proposta de convertir la Sibil·la en Patrimoni de la Humanitat va costar, en paraules del propi Ramallo, cents d'informes d'experts. Tots aquests informes es paguen, i ara per ara, no sé qui podria posar sobre la taula els doblers necessaris per la seva redacció. Record que els informes de la Serra de Tramuntana varen costar un "Potosí", i actualment, ja que la Seu no ha de caure (segons els informes de conservació) i que és l'edifici més visitat de Palma, crec que ens podem evitar tota aquesta feinada. Però, en cas de que algú vulgui envestir amb la feta, ja que hi sóm... teniu el meu correu disponible!


Aixi idò, hi ha aspectes positius i negatius, però ara per ara, la Seu no necessita tal protecció. Basta una supervisió efectiva dels responsables de patrimoni i una divulgació adequada.


Tanmateix, a la Seu hi va una gentada!

La Seu plena d'ous

La setmana passada vaig veure amb la meva parella un programa d'IB3 que proposava un rànquing de les deu millors expressions de les Illes Balears. Crec que el títol del programa és TOP 10. Sense voler entrar a discutir la conveniència o no de puntuar qualsevol dels camps que tenen a veure amb el patrimoni cultural (l'animalada de les set meravelles és una prova i basta veure'n els resultats), resulta un programa simpàtic i entretingut. Més m'ho va parèixer quan varen proposar la Seu de Mallorca com la capdavantera dels monuments de les Illes.
Però aquesta vegada vaig quedar decepcionat! Entre les deu millors expressions no va sortir la famosa "ja tenim la Seu plena d'ous"! I per aquí no hi pas! M'han tocat l'animeta, i el post va dedicat a aquesta expressió.
Segons el Diccionari Alcover Moll, aquesta expressió es diu irònicament quan algú suposa haver tingut un gran èxit o haver aconseguit una gran cosa que en realitat és insignificant.

La Seu plena d'ous, de Joan Lluís Fuster

Sense haver investigat gens o casi res, es proposa el naixement de l'expressió a partir del fet que la Seu tingués gran necessitat d'ous. Quin seria el motiu de tants d'ous per començar a pensar que tot l'espai monumental de la Seu estava ple  d'ous de gallina? Aquí van les propostes:
Una de les majors utilitzacions d'ous en una construcció gòtica tendria a veure amb la tècnica de la pintura al tremp, amb aglutinant d'ou, que cobriria amb brillants colors la pedra dels diferents portals i escultures de la Seu. Pot semblar una possibilitat interessant, però si és així, totes les esglésies haurien necessitat d'aquesta aportació, i no entendria la predominància de la Seu. I no sé si les monges de Santa Clara haurien demanat l'expressió "tenir Santa Clara plena d'ous", ja que totes les nuvies envien dotzenes d'ous per tenir bon temps el dia del seu casament.
Altra gent proposa que s'embetumaven les pedres de les façanes per tal de que agafessin un color vermellós, com el que ara té la façana Sud de la Seu, i així es protegirien de la sal de la mar i de l'aigua. Bé, aquesta proposta queda descartada, segons els estudis de façanes que tenim a l'actualitat. Les façanes que gaudeixen d'aquest color vermell tenen en la seva superfície cristalls d'hematites (òxid de ferro), que provendrien de l'interior de la pedra o serien transportats des del Sàhara pel vent de migjorn. Això fa a la façana molt més resistent a la sal i a l'aigua, i afegeix una coloració preciosa.
La meva proposta no sé si és original o no, perquè no conec la bibliografia dels filòlegs, i no sé si algú ja ha proposat res sobre el tema dins el camp de l'antropologia.
Segons la tècnica de construcció de la volta apuntada, les sostrades de les voltes es farcien amb alfàbies de ceràmica i gerres més petites, per reblir amb poc pes i molt de volum els ronyons de la volta. Hem de recordar que va ser entre d'altres Carreras Candi a la catedral de Barcelona qui va treure a la llum la documentació sobre els fragments ceràmics frentum o frantum (romputs i descartats), per reblir les voltes de la Catedral gòtica.
Un testimoni de Sant Miquel de la Mata (Mataró) ens descriu la ubicació exacta de les peces ceràmiques reutilitzades. Grans alfàbies senceres es posaven de cap per avall enmig dels ronyons de les voltes.
Gràcies a gent com Elvira González, no hem de dir res més sobre les alfàbies de la sala capitular gòtica de la Seu de Mallorca, que amb les obres de restauració dels anys seixanta, amb Guillem Reynés com a cap, varen sortir a la llum.
Les alfàbies invertides, amuntegades  una al costat de l'altra a sobre de la volta i mostrant el seu cul arrodonit a la part superior, varen ser vistes pels ciutadans des del carrer tal com si fossin ous que omplien la catedral fins dalt. D'aquí l'expressió tenir la Seu plena d'ous? No ho crec impossible!
Quan a la Seu acabaven una volta de la catedral amb el rebliment de les voltes i el seu cobriment de morter, implicava un moment culminant de la construcció. Però després de les fetes associades a la posada de la clau de volta, s'havien de desfer les bastides, i es preparava tot un altre cop per començar el següent tram de la catedral. D'aquí pot venir el significat de l'expressió: ja tenim la Seu plena d'ous, però no hem fet res important, perquè això no s'acaba mai, i hem de tornar a començar el procés un parell de metres més enllà...
Tot això és només una proposta molt agosarada. Només demano que no es tingui per impossible, que no em tractin de boig encara, i que els vertaders investigadors de l'arquitectura gòtica continuïn dirigit-me la paraula i visitant el blog de tant en tant.

Bibliografia:
Marta Argelagués (2009)  L'església vella de Sant Martí de Cerdanyola: Història i arqueologia, Quaderns de recerca de Cerdanyola del Vallés, UAB, pp- 63.
Elvira González (1995) "Las tinajas de época bajo-medieval de la Sala Capitular gótica", a Aina Pascual (coord), La Seu de Mallorca, Palma: Olañeta, pp. 349-355.
Manuel Carbonell (1999) Conservación y restauración de fachadas antiguas de Baleares, Palma: Col·legi d'Arquitectes de Balears , p. 21
Joan Lluís Fuster (2011) De sa paraula a sa pintura, Palma: Consell de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, fig. 1.