Portal del Mirador

Acaben de col·locar les bastides al portal del Mirador per començar l'estudi de la Seu més urgent dels darrers anys.Com aturar l'aflorament de les sals que han aparegut? Per qui no ho sap, les escultures del portal major de la Seu i les del portal del Mirador es troben amb unes taques de color blanc, que a més de ser poc estètiques són un problema seriós per la pedra. Quan les sals dissoltes a l'aigua cristal·litzen a la pedra, es van formant cruis microscòpics que poden arribar a deteriorar i fins i tot destruir una escultura. Afegim que la pedra marès és altament porosa (no tant la de Santanyí, però encara així) i pren constantment aigua, tant per capil·laritat com per la pròpia humitat de la mar propera. A tot això hem de sumar que el marès de Mallorca és calcari, i l'aigua provoca la coneguda reacció química que l'erosiona. 
No entrarem en detall de si la neteja del portal i de totes les altres façanes exteriors de fa uns anys va ser la culpable del que ha passat. Sembla que sí, ja que abans de la restauració no existia aquest problema (o sí existia en un nivell més controlable. 
La meva intenció no és cercar culpables. El que voldria aquí és recordar una de les premisses més importants de la restauració moderna, i que m'agradaria que es tingués en compte en un futur: tota intervenció de restauració ha de ser reversible. Esper que aquesta vegada els tècnics consultats siguin conscients del que pot arribar a passar a una catedral a cinquanta metres de la mar salada. 
I per una vegada, faré un acte de denúncia. Si bé la presència de la mar sempre vaporitzarà a l'ambient de l'illa aigua amb sals dissoltes, sobre tot en dies de vent i tempesta, crec que els mallorquins no ajudam a la conservació de la Seu amb la vaporització de milions de litres d'aigua de la mar a cent metres de distància, amb el canó d'aigua del parc de la mar. En dies de vent he vist aquest canó crear una enorme cortina d'aigua salada que va directament a la façana Sud de la Seu. Ningú és conscient de l'enorme mal que estam fent a l'obra de Guillem Sagrera, de Valenciennes i tants d'altres que ara no venen al cas. No existeix cap estudi sobre aquest aspecte, però crec que qualsevol restaurador de escultura en pedra està d'acord amb mi que tal vaporització afecta a la Seu en major quantitat que si no hi hagués aquest enorme aspersor d'aigua. És aquest canó un necessari mal perquè aquest bassiot creat davant la mar no sigui del tot pudent. Sé cert que ningú proposarà mai llevar aquest canó d'aigua, però al manco en dies de fort vent hauria de ser possible la seva desconnexió.

De Sibil·los i sibil·les

Un any després de la proclamació de la Sibil·la com a Bé inmaterial del Patrimoni de la Humanitat, les coses s'han tranqui·litzat un poquet a l'illa de Mallorca. Aquell any passat, que ens varen donar Sibil·la fins a la sopa, no s'ha repetit, pel bé de tothom. Per qui no tingui idea del que va significar això a Mallorca, diré que dins cada concert  que es va realitzar abans del Nadal del 2010, es va afegir la Sibil·la dins la programació, fins al punt que jo personalment estava avorrit de sentir-la (i mira que m'agrada).
Però aquest any, que no s'han repertit doblers per cantar-la, hem tornat a l'acostumada tranquil·litat dels anys anteriors. Ara, em disposo a parlar per primera vegada del que ha passat a Mallorca amb la Sibil·la els darrers anys,  des de que tenc record.
Fa cosa de vint anys, la Sibil·la era cosa de nins, i també de nines. El record d'una Sibil·la cantada únicament per una veu blanca d'un infant mascle no l'he viscut. Però sí record encara quan la Sibil·la tenia aquell valor afegit de ser cantada gràcies a que un capellà o un assistent de parròquia havia perdut la paciència amb un infant, fins al punt que el pollet l'havia aconseguit memoritzar. Record els nirvis de tothom per veure si l'infant afinava les notes o no recordava bé totes les estrofes. Era emocionant!
El que ha passat aquests darrers anys té a veure amb la transformació de l'intèrpret habitual cap a una Sibil·la professional, deixant la tasca de l'infant pel Sermó de la Calenda, que encara es representa amb fillets el més petits millor.
La Sibil·la professional és normalment una soprano d'estudis de conservatori o membre destacat d'una coral, que els darrers dies de desembre fa el seu agost. N'he conegudes algunes que han fet fins a quatre Sibil·les en un sol dia. Quan acaben, normalment parteixen a tota pressa cap a la parròquia del costat, a fer la següent actuació. Això quan la Sibil·la no es canta enmig de qualsevol concert de nadales, que també.
Hem perdut un dels valors de la Sibil·la que més va ajudar a la seva persistència. Això és, l'aprenentatge oral de la peça: de capellà de parròquia a infant, creant-se diverses versions segons el poble. Hem guanyat altres coses, com una Sibil·la potent i afinada. Però una Sibil·la mercenària!
Ja que  conec tantes d'aquestes Sibil·les professionals, deixau-me comentar  les anècdotes que han anat passat enmig d'algunes representacions,. N'hi ha que fan molta gràcia.
Una Sibil·la que  no recordava de memòria les estrofes va aprofitar tot lo llarga que era la seva espasa per escriure les estrofes a la seva fulla. Apart d'una feinada degué fabricar una espasa Rúnica digna del Senyor dels Anells.  Una altra, representant la Sibil·la en una llar d'ancians, quan va fer el signe de la creu amb l'espasa, la va clavar sense voler al fals sostre de l'habitació. Degué resultar còmic quan intentava retirar l'espasa d'aquella trampa mortal! Hem de donar gràcies de l'alçada dels temples gòtics de Mallorca.
També record Sibil·les mal vestides. Una d'elles va mostrar durant tota la peça el seu enorme rellotge vermell, aconseguit recentment al Burguer King. O també aquella Sibil·la calçada amb un model de "Nike Jesucristo o Adidas Moisés" de colors potents. Petites coses que afecten la màgia del moment.
Totes aquestes Sibil·les professionals cantaven una versió adaptada i caracteritzada del segle XXI. Propòs des d'aquí, que a partir d'ara la Sibil·la surti amb una espasa laser!
Per fer justícia també he de dir que la Sibil·la professional resol problemes. En un concert, la reconeguda Maria del Mar Bonet es va quedar afònica, i enlloc de deixar-ho fer a les professionals que la substituïren, abans va decidir recitar la Sibil·la com si fos un poema homèric! Després quatre Sibil·les es varen repartir les estrofes en la que va ser la Sibil·la més curiosa que he vist mai.
Tot això no vol ser una crítica a aquesta nova concepció de la Sibil·la. Segurament mai haurem sentit versions tant bones com les actuals. Ja no tenim el problema de la manca d'infants, o casi mai ho tenim, com  aquella vegada que em vaig trobar una Sibil·la voluntariosa, que tenia tants d'anys, que em va fer creure que era el personatge original.
Només em fa pensar tot això que tal vegada hem perdut dos dels valors originals de la Sibil·la: la seva peculiar transferència de coneixements i els seus intèrprets, històricament reconeguts i que ara hem baratat per un professional. I una altra cosa final: amb la publicació de la partitura oficial no tornarem a dubtar si és o no és la versió que hem sentit de petits. Una llàstima.