És complicat!
Avui surt al Diario de Mallorca les declaracions de Luis Ramallo Massanet (Mallorca, 1931) com a cap de l'Agencia Espanyola de la Unesco. Troba que la nostra Seu hauria de formar part del patrimoni protegit de la humanitat, i jo aquí, voldria proposar els punts a favor i en contra d'aquesta idea, tal com vaig fer una vegada amb el retaule major de la Seu. Au idò.
Punts a favor:
Ramallo diu que els que haurien de protegir els testimonis valuosos són els propis governs. Fins aquí tothom està d'acord. En cas que un monument pateixi un atac directe d'un govern, recordau els Budas de Bamiyan, la Unesco i la seva restringida llista són la darrera frontera (amb permís de Star Treck). En cas de proposar una destrossa, es pot amenaçar als responsables de perdre la seva protecció, amb tot el que això comporta (eliminació de possibles subvencions, mala propaganda al turisme i un escàndol a nivell internacional). Quan més enfora es troba l'organisme protector, és més resistent a les pressions de la política del país. Sigui dit, que per ara cap govern ha amenaçat la Seu de manera preocupant.
Suposo que els informes que actualment es tramiten al Consell de Mallorca sobre les actuacions a l'interior o exterior de la catedral haurien de passar també per la Unesco (encara que no ho sé ben cert). Sigui com sigui, en cas d'una actuació criticable, qualsevol persona o entitat podria fer arribar l'informe a la Unesco, i que aquesta entitat avalués la seva viabilitat. Això seria un punt més que interessant a tenir en compte.
En resum: la Seu podria quedar més protegida.
Ara els punts contraris a la protecció:
Sol passar que els edificis Patrimoni de la Humanitat tenen una popularitat superior a l'època anterior a la protecció. Això provocaria tal focalització de turistes, que aniria en detriment de les visites als altres edificis històrics i de tot el centre en general. Amb tanta gent, tenint en compte que la Seu ja és l'edifici amb més visites de Palma, els propis habitants de l'illa deixarien de gaudir del seu patrimoni com un valor propi, i es convertiria en un espai conquerit pels estrangers, en una atracció turística més, entre tantes altres. Aquesta és una conseqüència del turisme de masses que ja ha sigut estudiada en altres centres històrics (el cas de l'Alhambra és paradigmàtic).
La proposta de convertir la Sibil·la en Patrimoni de la Humanitat va costar, en paraules del propi Ramallo, cents d'informes d'experts. Tots aquests informes es paguen, i ara per ara, no sé qui podria posar sobre la taula els doblers necessaris per la seva redacció. Record que els informes de la Serra de Tramuntana varen costar un "Potosí", i actualment, ja que la Seu no ha de caure (segons els informes de conservació) i que és l'edifici més visitat de Palma, crec que ens podem evitar tota aquesta feinada. Però, en cas de que algú vulgui envestir amb la feta, ja que hi sóm... teniu el meu correu disponible!
Aixi idò, hi ha aspectes positius i negatius, però ara per ara, la Seu no necessita tal protecció. Basta una supervisió efectiva dels responsables de patrimoni i una divulgació adequada.
Tanmateix, a la Seu hi va una gentada!
viernes, 27 de abril de 2012
lunes, 16 de abril de 2012
La Seu plena d'ous
La setmana passada vaig veure amb la meva parella un programa d'IB3 que proposava un rànquing de les deu millors expressions de les Illes Balears. Crec que el títol del programa és TOP 10. Sense voler entrar a discutir la conveniència o no de puntuar qualsevol dels camps que tenen a veure amb el patrimoni cultural (l'animalada de les set meravelles és una prova i basta veure'n els resultats), resulta un programa simpàtic i entretingut. Més m'ho va parèixer quan varen proposar la Seu de Mallorca com la capdavantera dels monuments de les Illes.
Però aquesta vegada vaig quedar decepcionat! Entre les deu millors expressions no va sortir la famosa "ja tenim la Seu plena d'ous"! I per aquí no hi pas! M'han tocat l'animeta, i el post va dedicat a aquesta expressió.
Segons el Diccionari Alcover Moll, aquesta expressió es diu irònicament quan algú suposa haver tingut un gran èxit o haver aconseguit una gran cosa que en realitat és insignificant.
Sense haver investigat gens o casi res, es proposa el naixement de l'expressió a partir del fet que la Seu tingués gran necessitat d'ous. Quin seria el motiu de tants d'ous per començar a pensar que tot l'espai monumental de la Seu estava ple d'ous de gallina? Aquí van les propostes:
Una de les majors utilitzacions d'ous en una construcció gòtica tendria a veure amb la tècnica de la pintura al tremp, amb aglutinant d'ou, que cobriria amb brillants colors la pedra dels diferents portals i escultures de la Seu. Pot semblar una possibilitat interessant, però si és així, totes les esglésies haurien necessitat d'aquesta aportació, i no entendria la predominància de la Seu. I no sé si les monges de Santa Clara haurien demanat l'expressió "tenir Santa Clara plena d'ous", ja que totes les nuvies envien dotzenes d'ous per tenir bon temps el dia del seu casament.
Altra gent proposa que s'embetumaven les pedres de les façanes per tal de que agafessin un color vermellós, com el que ara té la façana Sud de la Seu, i així es protegirien de la sal de la mar i de l'aigua. Bé, aquesta proposta queda descartada, segons els estudis de façanes que tenim a l'actualitat. Les façanes que gaudeixen d'aquest color vermell tenen en la seva superfície cristalls d'hematites (òxid de ferro), que provendrien de l'interior de la pedra o serien transportats des del Sàhara pel vent de migjorn. Això fa a la façana molt més resistent a la sal i a l'aigua, i afegeix una coloració preciosa.
La meva proposta no sé si és original o no, perquè no conec la bibliografia dels filòlegs, i no sé si algú ja ha proposat res sobre el tema dins el camp de l'antropologia.
Segons la tècnica de construcció de la volta apuntada, les sostrades de les voltes es farcien amb alfàbies de ceràmica i gerres més petites, per reblir amb poc pes i molt de volum els ronyons de la volta. Hem de recordar que va ser entre d'altres Carreras Candi a la catedral de Barcelona qui va treure a la llum la documentació sobre els fragments ceràmics frentum o frantum (romputs i descartats), per reblir les voltes de la Catedral gòtica.
Un testimoni de Sant Miquel de la Mata (Mataró) ens descriu la ubicació exacta de les peces ceràmiques reutilitzades. Grans alfàbies senceres es posaven de cap per avall enmig dels ronyons de les voltes.
Gràcies a gent com Elvira González, no hem de dir res més sobre les alfàbies de la sala capitular gòtica de la Seu de Mallorca, que amb les obres de restauració dels anys seixanta, amb Guillem Reynés com a cap, varen sortir a la llum.
Les alfàbies invertides, amuntegades una al costat de l'altra a sobre de la volta i mostrant el seu cul arrodonit a la part superior, varen ser vistes pels ciutadans des del carrer tal com si fossin ous que omplien la catedral fins dalt. D'aquí l'expressió tenir la Seu plena d'ous? No ho crec impossible!
Quan a la Seu acabaven una volta de la catedral amb el rebliment de les voltes i el seu cobriment de morter, implicava un moment culminant de la construcció. Però després de les fetes associades a la posada de la clau de volta, s'havien de desfer les bastides, i es preparava tot un altre cop per començar el següent tram de la catedral. D'aquí pot venir el significat de l'expressió: ja tenim la Seu plena d'ous, però no hem fet res important, perquè això no s'acaba mai, i hem de tornar a començar el procés un parell de metres més enllà...
Tot això és només una proposta molt agosarada. Només demano que no es tingui per impossible, que no em tractin de boig encara, i que els vertaders investigadors de l'arquitectura gòtica continuïn dirigit-me la paraula i visitant el blog de tant en tant.
Bibliografia:
Marta Argelagués (2009) L'església vella de Sant Martí de Cerdanyola: Història i arqueologia, Quaderns de recerca de Cerdanyola del Vallés, UAB, pp- 63.
Elvira González (1995) "Las tinajas de época bajo-medieval de la Sala Capitular gótica", a Aina Pascual (coord), La Seu de Mallorca, Palma: Olañeta, pp. 349-355.
Manuel Carbonell (1999) Conservación y restauración de fachadas antiguas de Baleares, Palma: Col·legi d'Arquitectes de Balears , p. 21
Joan Lluís Fuster (2011) De sa paraula a sa pintura, Palma: Consell de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, fig. 1.
Però aquesta vegada vaig quedar decepcionat! Entre les deu millors expressions no va sortir la famosa "ja tenim la Seu plena d'ous"! I per aquí no hi pas! M'han tocat l'animeta, i el post va dedicat a aquesta expressió.
Segons el Diccionari Alcover Moll, aquesta expressió es diu irònicament quan algú suposa haver tingut un gran èxit o haver aconseguit una gran cosa que en realitat és insignificant.
 |
| La Seu plena d'ous, de Joan Lluís Fuster |
Una de les majors utilitzacions d'ous en una construcció gòtica tendria a veure amb la tècnica de la pintura al tremp, amb aglutinant d'ou, que cobriria amb brillants colors la pedra dels diferents portals i escultures de la Seu. Pot semblar una possibilitat interessant, però si és així, totes les esglésies haurien necessitat d'aquesta aportació, i no entendria la predominància de la Seu. I no sé si les monges de Santa Clara haurien demanat l'expressió "tenir Santa Clara plena d'ous", ja que totes les nuvies envien dotzenes d'ous per tenir bon temps el dia del seu casament.
Altra gent proposa que s'embetumaven les pedres de les façanes per tal de que agafessin un color vermellós, com el que ara té la façana Sud de la Seu, i així es protegirien de la sal de la mar i de l'aigua. Bé, aquesta proposta queda descartada, segons els estudis de façanes que tenim a l'actualitat. Les façanes que gaudeixen d'aquest color vermell tenen en la seva superfície cristalls d'hematites (òxid de ferro), que provendrien de l'interior de la pedra o serien transportats des del Sàhara pel vent de migjorn. Això fa a la façana molt més resistent a la sal i a l'aigua, i afegeix una coloració preciosa.
La meva proposta no sé si és original o no, perquè no conec la bibliografia dels filòlegs, i no sé si algú ja ha proposat res sobre el tema dins el camp de l'antropologia.
Segons la tècnica de construcció de la volta apuntada, les sostrades de les voltes es farcien amb alfàbies de ceràmica i gerres més petites, per reblir amb poc pes i molt de volum els ronyons de la volta. Hem de recordar que va ser entre d'altres Carreras Candi a la catedral de Barcelona qui va treure a la llum la documentació sobre els fragments ceràmics frentum o frantum (romputs i descartats), per reblir les voltes de la Catedral gòtica.
Un testimoni de Sant Miquel de la Mata (Mataró) ens descriu la ubicació exacta de les peces ceràmiques reutilitzades. Grans alfàbies senceres es posaven de cap per avall enmig dels ronyons de les voltes.
Gràcies a gent com Elvira González, no hem de dir res més sobre les alfàbies de la sala capitular gòtica de la Seu de Mallorca, que amb les obres de restauració dels anys seixanta, amb Guillem Reynés com a cap, varen sortir a la llum.
Les alfàbies invertides, amuntegades una al costat de l'altra a sobre de la volta i mostrant el seu cul arrodonit a la part superior, varen ser vistes pels ciutadans des del carrer tal com si fossin ous que omplien la catedral fins dalt. D'aquí l'expressió tenir la Seu plena d'ous? No ho crec impossible!
Quan a la Seu acabaven una volta de la catedral amb el rebliment de les voltes i el seu cobriment de morter, implicava un moment culminant de la construcció. Però després de les fetes associades a la posada de la clau de volta, s'havien de desfer les bastides, i es preparava tot un altre cop per començar el següent tram de la catedral. D'aquí pot venir el significat de l'expressió: ja tenim la Seu plena d'ous, però no hem fet res important, perquè això no s'acaba mai, i hem de tornar a començar el procés un parell de metres més enllà...
Tot això és només una proposta molt agosarada. Només demano que no es tingui per impossible, que no em tractin de boig encara, i que els vertaders investigadors de l'arquitectura gòtica continuïn dirigit-me la paraula i visitant el blog de tant en tant.
Bibliografia:
Marta Argelagués (2009) L'església vella de Sant Martí de Cerdanyola: Història i arqueologia, Quaderns de recerca de Cerdanyola del Vallés, UAB, pp- 63.
Elvira González (1995) "Las tinajas de época bajo-medieval de la Sala Capitular gótica", a Aina Pascual (coord), La Seu de Mallorca, Palma: Olañeta, pp. 349-355.
Manuel Carbonell (1999) Conservación y restauración de fachadas antiguas de Baleares, Palma: Col·legi d'Arquitectes de Balears , p. 21
Joan Lluís Fuster (2011) De sa paraula a sa pintura, Palma: Consell de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, fig. 1.
martes, 10 de abril de 2012
Reformas y pervivencias medievales en la Capilla Real de la Seu de Mallorca. El caso del retablo gótico del altar mayor (s.XV-XX)
A la fi ha sortit l'article que en Xisco Molina i que un servidor vàrem dur a terme sobre la història del retaule major de la Seu. La revista que l'ha publicat és de caràcter digital i es consultable en el seu tercer volum des de la seva direcció, www.porticvm.com.
A l'article proposam un canvi cronològic d'aquesta peça, amb la publicació de diversos documents que ens ubiquen el retaule als primers vint anys del segle XV. Es revisa també totes les reproduccions del retaule durant el segle XIX, els diversos llocs on es va ubicar i la relació amb el mobiliari litúrgic de la Capella Reial.
Publicam en el segon apartat històric tota la documentació de la reforma barroca de la Capella Reial, i a la darrera part de l'article es descobreix l'actuació de Ricardo Velázquez Bosco a la Seu de Mallorca, amb una reforma que intentava restaurar el retaule major al seu lloc original. No queda casi cap documentació del projecte, però les Actes Capitulars del segle XIX tenen informació suficient per conèixer les seves intencions. El projecte es va cancel·lar just abans de la reforma de Gaudí a la Seu de 1904.
Esper que alguns de vosaltres s'interessi per la lectura proposada.
A l'article proposam un canvi cronològic d'aquesta peça, amb la publicació de diversos documents que ens ubiquen el retaule als primers vint anys del segle XV. Es revisa també totes les reproduccions del retaule durant el segle XIX, els diversos llocs on es va ubicar i la relació amb el mobiliari litúrgic de la Capella Reial.
Publicam en el segon apartat històric tota la documentació de la reforma barroca de la Capella Reial, i a la darrera part de l'article es descobreix l'actuació de Ricardo Velázquez Bosco a la Seu de Mallorca, amb una reforma que intentava restaurar el retaule major al seu lloc original. No queda casi cap documentació del projecte, però les Actes Capitulars del segle XIX tenen informació suficient per conèixer les seves intencions. El projecte es va cancel·lar just abans de la reforma de Gaudí a la Seu de 1904.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)