Baixar o no baixar el retaule major de la Seu

Segons els diaris,  els experts (quins?) han exposat  que baixar el retaule major de sobre les mènsules del portal del Mirador seria desprestigiar l'obra de Gaudí, que el va posar allà cap el 1904. La proposta de musealització és la de posar una pantalla tàctil a sota seu que pugui oferir unes imatges ampliades dels detalls escultòrics.
Jo per la meva part, que no em consider expert en res però que tinc una opinió crítica com qualsevol altra, voldria exposar els motius d'estar a favor o en contra d'aquesta actuació de baixar el retaule.
Per una banda, hem de tenir en compte les funcions actuals d'un retaule. El retaule de la Seu no compleix la seva funció original de moble litúrgic, cosa actualment inviable. Tampoc forma part de la col·lecció del museu catedralici, perquè ni està ubicat dins el museu ni es pot gaudir de la peça, adquirint un format adequat al seu prestigi. El cas és, que tampoc està realitzant la seva funció dins el programa de Gaudí, que l'havia destinat possiblement com a tribuna coral. Hem de ser realistes. Aquest retaule, dins el programa de Gaudí, era una peça de l'altar major que molestava la visió de la càtedra del bisbe, i no diguem la capella de la trinitat. Gaudí volia recuperar la visió directe dels elements constitutius de la Capella Reial en la seva fase més inicial, que només havia estat vigent mentre el capítol no va adquirir el mobiliari litúrgic adequat, a finals del segle XIV. Aquest és el problema de Gaudí: la seva visió és la més prístina de totes, però és la d'una capella sense acabar, sense mobles. Davant el valor del retaule que el capítol tenia en molt alt, donat que l'havia volgut reconstruir durant la segona meitat del segle XIX, Gaudí no va poder més que conservar el monstre de sis metres en un lloc discret, allunyat de la seva recent perspectiva de les naus centrals.
Així idò, per la meva part, aquest punt de la funció va a favor de baixar la peça.
El segon punt vendria a ser el de la musealització. Crear una eina didàctica tàctil per veure una escultura en detall està bé, però que podria ser vista des de l'original, és una manca de respecte a la peça. Hi ha un concepte important dins la museografia: l'aura de l'originalitat. Els museus ens fan veure les peces antigues que han perdurat durant els segles, no unes simples còpies o unes fotografies. Aquest fet només s'usa per les reconstruccions impossibles. L'experiència visual del detall no és la mateixa a partir d'una pantalla, que segur podria donar informació sobre la iconografia o història d'una peça que es frueix, però no d'una peça que tenim a cinc metres a sobre nostre i que no es veu!

Aquest segon punt també va a favor de baixar la peça.

El problema patrimonial. Els experts ens fan creure que baixar la peça d'allà on està seria un despropòsit patrimonial, tot un desprestigi de l'obra de Gaudí. El fet és, que la Seu ha tingut un paper molt curiós respecte aquest assumpte. El capítol no va tenir cap problema a l'hora de destruir un retaule d'una època anterior a gaudí en favor d'una obra contemporània de Barceló. El pobre de la història de la Seu és actualment el neoclàssic!
No em ficaré en veure si l'obra neoclàssica era bona o no ho era, ja que ho va determinar la catedràtica Catalina Cantarellas. El cas és, que si tenim criteri per fer de la Seu un temple que incorporarà a la seva història les intervencions actuals, com a una de tantes altres èpoques anteriors, ben segur que NO hem de creure l'obra de Gaudí com a l´única reforma que s'hauria de conservar íntegrament. La solució de posar el retaule medieval a sobre de la porta del mirador és una d'aquestes parts del projecte de Gaudí que no val la pena mantenir, perquè el retaule no va arribar a tenir la funció determinada per l'arquitecte. Crec que Gaudí va ser i encara és important per la Seu. La seva reforma va tenir coses interessants que ara no serien possibles, si tenim en compte els criteris de patrimoni actuals. Aquest és el cas de l'eliminació del cor de la nau central. Això actualment seria impossible de proposar, ja que consideram totes les èpoques, en teoria, com a d'igual valor patrimonial. En aquell temps però ens va deixar una nau central diàfana, amb projecció a la capella de la Trinitat i al seu baldaquí. Un bon invent aquesta perspectiva que alguns actualment proposen com a un fet històric, però que no ho és.
Aquest tercer punt també crec que ens dóna la possibilitat de baixar la peça.
Però hi ha un problema que encara no queda resolt. On posar el monumental retaule? Al museu no hi cap, i enmig de les naus no tindria un lloc adequat, ni tan sols musealitzat. Hi hauria la possibilitat que la peça formés part del Museu Diocesà, però crec que el capítol no voldria desprendre's del retaule. La reforma de Gaudí a la Seu és la culpable de moltes entrades i visites.
Jo per la meva part preferiria la peça allà on està que dur-la al diocesà, un museu que està més mort que viu.
Aquest punt, va a favor de deixar la peça allà on es troba.
Qui guanya en aquesta batalla?

El retaule major de la Seu de Mallorca. Periodistes!

En una de les participacions de les primeres jornades sobre la història de la Seu, en concret la meva conjuntament amb en Xisco Molina, varem estar parlant sobre la visualitat reduïda de la Capella Major de la Seu. Per una banda, les cortines del ciborium medieval que emmarcava l'altar major, es tancaven i obrien segons el moment litúrgic de la celebració. Però a més varem treure algun comentari nou sobre el recent restaurat retaule major gòtic de la Seu.
Sobre la seva ubicació i forma, el model és similar a d'altres retaules tabernacle de la Corona d'Aragó. Això no és nou, perquè ja es va dir fa molts i molts d'anys. El que varem proposar nou, és que el retaule de fusta no va conviure mai amb el retaule de plata, aquell retaulet a sobre de l'altar major  que es va fer sobre els anys setanta del segle XIV. Això és possible afirmar-ho gràcies a que la nostra recerca documental va donar fruit, i actualment podem datar el retaule de fusta a la segona dècada del segle XV.
La coordinadora de les tasques de conservació i difusió del patrimoni cultural de la Seu, la doctora Mercè Gambús, així ho va proposar en la recent presentació del retaule. Hem d'agrair-li que citàs convenientment la nostra descoberta, que actualment es troba encara a l'espera de sortir a les publicacions especialitzades.
El problema, si és que n'hi ha algun, és quan l'atribució del descobriment canvia de mans, gràcies a que els periodistes dels distints diaris de Mallorca han proposat la nova datació com a fruit de la tasca dut a terme pel grup d'investigació de la doctora Gambús.
En aquest espai, que puc gestionar de forma personal, vull incidir en els valors d'una bona investigació. I no em refereixo a la històrica, a la que em dedic de forma no professional, sinó a la dels periodistes que parlen de jornades històriques sense anar a les jornades, que parlen de retaules sense haver llegit res del retaule, o que fan entrevistes i no redacten segons l'entrevistat. I cobren per fer-ho!
De la mateixa manera que hi havia als antics diaris una persona encarregada de l'estil, l'ortografia i la gramàtica (això no es deixava als correctors informàtics), es troba a faltar algú amb coneixements sobre la cultura, la història i el patrimoni de les Illes Balears a la premsa diària.
Cada cop que he llegit alguna cosa sobre la Seu de mallorca als diaris, l'article ha estat mal escrit, pel desconeixement de l'autor. No és el mateix la Capella Reial que la capella de la Trinitat... per exemple.
A veure si ho feim un poc millor!

Algunes imatges del retaule a la vostra disposició. Són fetes de la meva parella, na Mercè. És millor fotògrafa que jo... Quina passada de restauració!

I Jornades de la Seu i Jaume II

Es pot dir que les jornades de la Seu varen ser un èxit. Les places es varen acabar prest, i molta gent es va quedar sense poder-hi anar. Aquest és el problema de donar punts o crèdits de lliure configuració o de professorat: alguns indessitjables que jugaven amb una gameboy varen ocupar un lloc de manera poc profitosa. Però no tot pot ser perfecte. Molts d'aquells alumnes podien esser d'història o història de l'art... gràcies a la propaganda dels professors organitzadors.

Sobre el nivell de les comunicacions, això em durà un parell de missatges del blog, ja que hi ha una feinada. La tasca servirà per avançar tot allò que es publicarà a les actes, i apart, per comentar els debats de les conferències, la sang i el fetge d'un congrés, que aquest va tenir ració triple. Mai havia vist aprofitar tant les pauses entre les conferències per posicionar-se davant una o altra aportació. Tot va ser molt salvatge. Jo vaig ser culpable d'una d'aquestes discusions, i deman perdó a qui correspongui.

La primera conferència va encetar aquest ambient de: diguis el que diguis, si et fiques en el meu tema et saltaré a la iugular...

Josep Amengual, amb un títol que pareixia inofensiu (La Seu de Mallorca, com a emblema de la nova església en el Regne enmig de la mar), va proposar, a partir de les seves incursions a l'Arxiu Secret del Vaticà (m'encanta això de secret, quan hi ha un gran cartell a la porta de l'arxiu), que tanta pasta atorgada en el segle XIII en l'adaptació com a catedral de l'Algema musulmana, no es pot entrendre. La proposta és: hi va haver algun tipus de construcció nova en aquell temps, quan existien aportacions testamentàries certament importants a l'obra de la Seu.

He de dir que encara hi ha un grup reduït de persones que creu en aquesta teoria, com els irreductibles gals que sobreviuen a l'imperi de les publicacions dels llibre de fàbrica i a les teories fundades ja per Villanueva. Crec recordar una frase publicada en algun lloc del temps de Jaume I, quan va veure "acabada l'obra de la Seu" abans de morir. Això, ha fet que alguna gent proposi fins i tot, no ho publicarien ni morts però si s'atreveixen a posar-ho sobre la taula en temps de cafè copa i puro, que Santa Eulàlia va ser catedral abans de la Catedral.

No crec que Josep Amengual, amb la intel·ligència que Deu li ha donat, tingui la intenció de retornar els inicis de la catedral actual al segle XIII, tenint en compte el que sabem avui en dia. Sencillament, posa sobre la taula un aspecte interessant i que crec que encara no està resolt. Aquest és el tema de les actuacions dins l'algema. Què va significar la transformació d'una mesquita en una catedral a Mallorca? En això ens ajuden les publicacions sobre processos similars dins de la Península Ibèrica (sempre ens creiem els mallorquins, que tot el que passa dins Mallorca no ocorre en altres llocs). Per altra banda, també ens ajuden testimonis del segle XVI sobre possibles restes materials del segle anterior. Això de l'existència de capelles de fusta que es canviaren de lloc, ens dóna una idea de com havia de ser la Seu en el segle XIII: un recinte musulmà amb unes construccions (provisionals o no, això no ho sé) de fusta al seu interior.

Fusta, fusta i més fusta! Res de pedra. Reivindic una ciutat de Palma medieval feta amb fusta! Sabem que en aquesta època existien esglésies de fusta, no només al nord d'Europa, com s'ha pensat fins fa poc. La proposta dels arqueòlegs del sud d'Itàlia sobre el percentatge d'esglésies de pedra i de fusta a la regió de Puglia passa per un dos per cent en contra del material noble (en època altomedieval, això sí). És una equivocació pensar també que les cases de Palma, majoritàriament fossin de pedra. Quan tothom veu la vista de la ciutat de Mallorques del Sant Jordi de Pere Niçard, la majoria de cases tenen estructura de fusta, i així havien de ser. Però clar, la fusta desapareix de manera fàcil, sobre tot perquè crema i es podreix. Només sé d'un exemple de casa amb estructura de fusta que es conserva a la ciutat de Mallorca en el segle XXI, i es troba a la Plaça Mercadal.

Així idò tenim una Seu amb estructures interiors de fusta, amb tot de capelles, retaules i altars al seu interior. Amb això varen haver de gastar-se les lliures els responsables de la seva construcció. Amb això i amb tenir en compte les pedreres, el trasllat del material de la construcció futura, amb adquirir solars annexes a la Seu per poder tenir un bon solar enmig de la ciutat... i tantes altres coses.

Però això, en Josep Amengual no ho va dir, i en Jaume Sastre es va posicionar. Així va començar el congrés: d'una manera molt animada.

Nota: Anau a veure en Niçard

En una setmana, és la segona vegada que el Diario de Mallorca ens publica un article sobre el patrimoni de la Seu. Aquesta vegada es tracten els famosos Rimonim. Pareix que el poble jueu els vol a la seva terra. Val a dir un parell de cosetes sobre els Rimonim que molta gent no sap. Primer de tot que aquesta no és la primera vegada que els israelites proven d'aconseguir-los, i l'altra té a veure amb la litúrgia. Una historieta graciosa té els seus inicis amb un professor de la història del dret de la Universitat de les Illes Balears: El doctor Pinya. No sé si va ser ell o no (ell diu que sí), va localitzar les claus honorífiques de la Ciutat de Palma en un museu jueu. La clau sembla ser del segle XV o XVI, i la va utilitzar com a portada Gabriel Llompart en el seu llibre titulat Historias de la Almudaina.

Idò bé, un mal dia, el doctor Pinya fa dir mig en broma o mig en sèrio, que no estaria malament canviar al poble jueu la clau de la ciutat de Mallorques pels Rimonim de la catedral. Tothom se li va tirar al damunt!

La segona història és una curolla sobre la litúrgia de la Seu. A l'article de la Seu al Diario de Mallorca es fa referència a una adaptació de les dues peces a la litúrgia de la Seu pel cant del cor: "posteriormente, un platero las acomodó para que se utilizaran en el canto coral litúrgico".Crec que aquestes peces són, o poden ser, els dos bordons de plata "acabat en pinyacle" que apareixen a les consuetes medievals, i que s'havien de dur en les processons per l'interior i exterior de la catedral.

Vos deix amb l'article!

MAR FERRAGUT. PALMA La organización Shavei Israel reclama que se devuelvan al pueblo judío varios objetos utilizados en sus ritos y que permanecen expuestos en la Catedral de la isla. "Es un insulto para la historia y memoria judía", asevera Michael Freund, presidente de la organización. "La Iglesia Católica debería devover las propiedades y los objetos rituales que robó al pueblo judío hace siete siglos", prosigue, "eso es lo que moral y correctamente debe hacerse". 
Freund, en declaraciones a este diario, menciona el caso específico de los Rimonim expuestos en el Museu de la Seu y que en su opinión deberían ser devueltos al pueblo judío. 
Los Rimonim son una pareja de piezas de plata del siglo XIV procedentes de la Sinagoga de Cammerata, en Sicilia. Según narra Baltasar Coll Tomás en su libro La Catedral de Palma, la pareja de Rimonim fue vendida por unos judíos al mercader mallorquín Francesc Puig, quien en 1493 los envió como ofrenda a la Virgen de la Seu. Se utilizaban en las lecturas de las Sagradas Escrituras ya que se ponían para culminar las varas que sostenían el rollo de la Ley o Pentateuco. Posteriormente, un platero las acomodó para que se utilizaran en el canto coral litúrgico. Son piezas únicas de gran valor, y no es la primera vez que son reclamadas. 
A principios del siglo XX, potencias extranjeras intentaron comprarlos al obispo Campins. Como paso previo a la las negociaciones le regalaron una momia egipcia, que hoy se puede encontrar en el Museo del Seminario. La venta no se fraguó. Después de la II Guerra Mundial fue Alemania quien quiso adquirirlas. Un representante del Gobierno de Konrad Adenauer (canciller de la Alemania Occidental desde 1943 a 1063) vino a Mallorca para ver si podía hacerse con ellos, con la idea de entregárselo después al pueblo de Israel como presente después de los horrores nazis que sufrieron.
Así como en el pasado se ofreció una momia para que el obispado fuera abriendo boca, en este caso los alemanes ofrecieron construir un hospital o un instituto y después empezar a hablar del precio. Los germanos estaban dispuestos a dar casi cualquier cosa para comprar los Rimonim, pero se toparon con un obstáculo: no estaban en venta. 
Ahí se quedaron y ahí siguen, para disgusto de Shavei Israel, una organización judía de ámbito internacional que busca dar apoyo y formación a todas las personas con antepasados judíos y que estén interesadas en redescubrir o renovar sus lazos con dicho pueblo. Su actividad se desarrolla con fuerza en España y en varios países más, como Portugal, Italia, Polonia, India y China. El presitigioso diario The New York Times ya recogía en un artículo del pasado mes de mayo que Shavei había pedido a la Catedral, sin éxito, que devolviera los Rimonim a la comunidad judía.
El presidente de Shavei Israel, Michael Freund, estuvo recientemente en Palma para dar a conocer la decisión de una importante autoridad rabínica de reconocer a los chuetas como auténticos judíos. 
Freund tuvo ocasión de conoce el legado judío de Ciutat y, según explicó a este diario vía e-mail, lamenta que edificios que durante la Edad Media sirvieron como sinagogas fueron tomadas por la fuerza por la Iglesia Católica y considera que esta institución debería ahora devolver esas propiedades además de los objetos rituales "que robó hace siete siglos". Asimismo, considera que la Iglesia Católica debería "reconocer su papel en la persecución de los judíos de Mallorca y de los chuetas".
Freund valora que la isla tiene "una antigua y gloriosa historia judía que comprende 1.500 años" y considera que "es necesario hacer más para conmemorar y preservar esta herencia, que es un componente clave de la historia de la propia Mallorca".

Explicarlo en los colegios
Por todo ello, Freund considera importante que en las escuelas mallorquinas se estudie "tanto la historia judía de la isla como las crueldades de la Inquisición y sus crímines contra los ´chuetas´ durante siglos". 
La labor formativa es una parte crucial de la actividad que lleva a cabo esta organización. De hecho, Shavei tiene previsto en los próximos meses intensificar la formación sobre los chuetas. Junto al rabino Yossi Walls y la agrupación Arachim, Shave tiene previsto llevar a cabo una serie de seminarios para que los chuetas de Mallorca "tengan la oportunidad de aprender más sobre su herencia judía".

Atenció a l'article que ha redactat pel Diario de Mallorca l'amo en Bartomeu Bestard, el cronista oficial de Palma, sobre els àngels del presbiteri. Per qui no el coneixi, és un "tipo" accessible, simpàtic i voluntariós, apart de tenir per mi una de les millors feines possibles de l'ajuntament de Palma... Hem d'agrair que facin un poc de cas a uns àngels que ja haurien d'estar restaurats. Tenen tal quantitat de pols aferrada que fa por! Segurament les recents restauracions del baldaquí i dels escuts d'en Jujol del presbiteri varen afectar els àngels per un traspàs de pols, implícit en aquestes tasques.

L'article per a mi té un parell de problemes, cosa habitual a l'hora d'esser escrit per algú que no investiga la Seu de forma directe, però no vull fer sang. Canviaria al manco el primer paràgraf, ja que l'altar major es va moure de lloc al manco tres vegades, una d'elles sortint fins i tot de la Capella Reial, de forma provisional, per les mateixes reformes de l'època barroca que curiosament sí cita el mateix article del cronista. Que gaudiu!

BARTOMEU BESTARD. CRONISTA OFICIAL DE PALMA A principios del siglo XV la Capilla Real de la Catedral ya había sido construida. Allí se instaló el altar mayor y de allí no se ha movido hasta el día de hoy. Fue en esa época –hacia 1318– cuando Jaime de Oleza Pont y Catalina Rovira Campfullós encargaron esculpir seis ángeles músicos con sus correspondientes columnitas polilobuladas de jaspe. Así nos lo recordaba en el siglo XVIII el conocido erudito franciscano Ramon Calafat: "Estos [Jaime de Oleza y Catalina Rovira] mandaron fabricar los seis Ángeles del Presbiterio de la Catedral, vestidos con sus armas de uno y otro [es decir, el escudo de Oleza y el de Rovira], de mármol, que estaban sobre seis columnas: consta del testamento de dicha Rovira, que se halla en poder de Guillermo Salvá, notario, su fecha 30 de junio de 1453". Como vemos, estos ángeles erigidos sobre las bellas columnas fueron regalados al Cabildo catedralicio, los cuales fueron destinados a los cortinajes que habían de resguardar el altar mayor de la Catedral. Las figuras fueron realizadas por el escultor Llorenç Tosquella, hijo del conocido escultor con el mismo nombre. Tosquella junior había empezado a trabajar en la Catedral bajo las órdenes del prestigioso artista Pere Morey, allá por el año 1389. Y allí trabajó durante mucho tiempo, actuando, seguramente, en el portal del Mirador y en el portal de la Almoina. Hacia 1430 realizó la clave de bóveda del cuarto tramo del templo, cerca del campanario. Por otro lado, se sabe que realizó trabajos para el edificio de la Universitat –es decir, el edificio gótico que antes estaba en Cort–.
Uno de los donantes, Jaime Oleza –y no Bernardo como se ha dicho a veces–, pertenecía a la quinta generación de su familia en Mallorca, llegada tras la conquista. Sus armas todavía hoy blasonan la parte inferior de algunas de las túnicas angelicales: sobre campo de gules (rojo) una flor de olivo de plata. De igual forma aparecen las armas familiares de su mujer (Rovira) en el resto de los ángeles: partido en faja (por la mitad en horizontal), en la parte de arriba, sobre campo de sable (negro) tres copones de plata; mientras que en la parte de abajo, sobre campo de plata, tres copones de sable.
Esos ángeles se mantuvieron durante siglos en el presbiterio de la Catedral, hasta que a principios del siglo XVIII se decidió substituir el retablo mayor gótico –los restos del cual, en la actualidad, se encuentran sobre el Portal del Mirador apoyados en unas grandes ménsulas– por uno más a la moda de la época. Esa importante intervención modificó considerablemente la disposición del presbiterio, por lo que se decidió retirar los ángeles músicos y sus columnas del altar. Ante esta situación la familia Oleza, que conservaba en la memoria familiar la donación hecha en los siglos medievales, reclamó las esculturas, tal como demuestra este testimonio notarial: " En la Ciudad de Palma, Capital del Reyno de Mallorca, a veinte y cuatro dias del mes de Noviembre […] Año 1729. Pareció ante mi, Juan Antonio Perelló, notario público, el noble Sr. D. Nicolás Ballester de Oleza, Caballero de la Orden y Milicia de Nuestra Señora de Alcántara y Señor de la Jurisdicción y Cavallería de Sta. María del Camino [Oleza apareció junto a un grupo de testigos] que me suministraría, si savían y havían visto, que en la Capilla mayor de la Iglesia Catedral de esta Ciudad de Palma, havia a los lados del Presbiterio inmediatamente del Altar mayor de dicha Iglesia Catedral seis columnas de piedra […] y encima de cada una de ellas un Angel; y si los quatro Angeles, esto es, los dos más cercanos al dicho Altar Mayor, y los dos últimos, se hallaban esculpidas y pintadas las Armas de Olezas, las que usa dicho Señor [Nicolás Ballester de Oleza] y usaron sus antecesores".
Entre los testigos se encontraba Juan Deyá, uno de los escultores más sobresalientes del siglo XVIII, cuya declaración ante el notario vale la pena reproducir, al menos parcialmente: "…en seguimiento del susodicho requirimiento; Pareció ante […] notario público; Juan Deyá, escultor, vecino y natural de esta dicha Ciudad de Palma […] el qual juró a Dios […] dezir verdad de lo que sabría y sería por mi preguntado[el notario] […] Dijo que contenía verdad […] respecto de si los seis Angeles, con seis columnas de jaspe, se hallavan en el Presbiterio de la Capilla Mayor de dicha Iglesia Cathedral, en la forma que se descrive […] esto es, los quatro con las Armas de Olezas, que es una flor blanca de seis hojas, cuyas Armas son las mismas, que usa Dicho Señor actualmente y usaron sus antecesores, según ha visto el testigo y ha oido decir a otros, y los otros dos con otras Armas [las de Rovira], que por ser tan antiguas no se ha conocido de quien eran. Y en quanto de si sabe el testigo, que tiempo puede haver que dichos Angeles se hallan puestos en dicho lugar, dixo el testigo, que ha oido decir y lo da por cierto, que desde que se hizo el quadro y el presbiterio de dicha Capilla Mayor, que según ha leido el testigo y oido decir a otros […] se hallavan plantados dichos seis Angeles y Columnas en el referido lugar, respecto empero del motivo, que se ha tenido para quitarlos, dize el testigo, haver sido, por razón de haverse fabricado de nuevo dicho Presbiterio y quadro del referido Altar Mayor".
En definitiva, D. Nicolás Ballester de Oleza, demostró que los ángeles eran de su familia y por tanto le fueron entregados. El propietario trasladó las esculturas a la hermosa capilla de Son Seguí, predio de los Oleza, en Santa Maria.
A pesar del "destierro" de los ángeles músicos, los palmesanos conservaron en la memoria colectiva la existencia de estos ángeles custodios del alta mayor de la Catedral. Prueba de ello fue que en 1900, cuando el obispo Campins y Antoni Gaudí proyectaron una nueva, y profunda, remodelación del presbiterio catedralicio, desde un primer momento se pensó en reintegrar las columnas con los ángeles de los Oleza. Por ello, el arquitecto Gaudí y su ayudante Joan Rubió, visitaron la capilla de Son Seguí para poder contemplar y fotografiar las piezas góticas. Tras la visita se solicitó a D. Mariano de Oleza, que en aquellos momentos era el propietario, una nueva cesión de las esculturas, solicitud que fue atendida. Gracias al celo de la familia Oleza, el presbiterio de la Catedral sigue estando custodiado por estos seis bellos angelitos medievales.

Jornades de la Seu i Jaume II

Gràcies a gent com l'amo en Bernat i l'amo en Xisco, els que fan que funcioni l'arxiu capitular, la Seu tindrà aviat unes primeres jornades sobre la seva història i patrimoni, relacionades amb la figura de fons (molt al fons) de Jaume II. Si mal no record es duran a terme el 20 i 21 se setembre, i esper que estiguin plenes fins a dalt d'investigadors i friks de la història i l'art a la Seu.

Com que duraran tot el dia, serà necessari comentar les aportacions un parell de dies més tard, però asseguraré que la gent que segueixi el bloc de la Seu tindrà les meves anotacions i pensaments en un parell de dies. Aquesta vegada ho puc prometre!

Com ja ha estat acceptat, el tàndem Toni Pons i Xisco Molina presentarem una comunicació, que té com a títol les visuals de la Capella Reial a l'època medieval.

Sobre el comitè científic de les jornades, destaquen la catedràtica Maria Barceló, la doctora Mercè Gambús, en Pere Fullana (que no el conec personalment), el canonge arxiver (tampoc el conec) i un altra persona que prové del seminari. Per la meva part crec que enyoraré la figura del nostre estimat Jaume Sastre, que tant ha escrit sobre la Seu. El seu darrer llibre sobre l'època del bisbe LLuís de Prades és indispensable.

Apart de quatre conferències s'esperen unes deu o quinze comunicacions. Esper que entre elles es trobin aportacions d'Antoni Ortega, Gabriel Seguí, l'amo en Bernat i una altra comunicació de l'amo en Xisco.

Qui estigui per Mallorca no hi pot faltar, i qui estigui a terra ferma, ja tindrà noves meves.

Esper que es segueixin els comentaris i s'aportin opinions, ara que m'he decidit a donar a conèixer aquest bloc. Quina meravella el Facebook!

Jaume II, els inicis de la nova catedral i la ubicació de la seva tomba

El testament de Jaume II de Mallorca, datat el 6 de febrer de 1306 va ser un testament molt pragmàtic. Va decidir el seu lloc d'enterrament segons el lloc on morís. Si el rei moria en territori continental, hauria de ser enterrat a Sant Joan de Perpinyà. En canvi, si moria dins l’illa de Mallorca, cosa que va succeir, havia de ser enterrat dins la seva catedral, en una capella que es construiria sota l’advocació de la Santíssima Trinitat. El mateix testament exhortava el seu hereu a completar la construcció de la capella en cas que no s’hagués acabat de construir en vida seva.

Com si pogués ensumar la seva mort, el monarca va finir l’any 1311, havent donat anteriorment dues mil lliures pel començament de la fàbrica de la Seu.

Aquest va ser el començament de l'edifici que nosaltres coneixem.

Es va aixecar la Capella de la Trinitat com a cambra funerària, feta a partir d'una estructura en dos pisos. És la part més espectacular de tota la catedral. Tots els que entren a la Seu no poden més que mirar la gran capçalera amb una capella que penja darrera de l'altar major, i una gran quantitat de llum que entra pels decorats vitralls.

El que ningú ha resolt és que el cos de Jaume II no es va posar mai dins la capella funerària, sinó que, acabada la capçalera de la Seu, es va posar just davant de l'altar major. Per quin motiu? Ni idea. Es trobava enmig de la via sacra, un petit corredor entre reixes que comunicava el cor major de la nau central i el cor del presbiteri.

Quan vaig investigar sobre la tomba vaig trobar els pagaments dels capellans de la capella de la Trinitat. Llavors, la capella funcionava com qualsevol altra. Puc assegurar que dins l'arxiu de la Catedral no vaig trobar res que pogués explicar la nova ubicació de la tomba. Aquella comunicació que finalment vaig publicar va ser la història d'un desencontre.

Però amb el temps he anat trobant alguna coseta entretinguda, com els problemes que el cos del monarca va tenir al segle XIX, quan els capellans i escolans, sense cap mirament, mostraven el cos del rei als viatgers que visitaven la Seu. Alguns i tot agafaven les dents del bon rei en Jaume. Ho podem considerar com al primer Souvenir de Mallorca!

Haurem de començar pel principi, pels inicis de la Seu.

Tothom o casi tothom coneix la promesa de Jaume I a l'hora de conquerir la ciutat. Acabada la tasca faria una església dedicada a la Verge Maria. Fins aquí res de nou. Però va ser Villanueva qui va escriure, alerta mosques, que l'actual església forma part de l'activitat constructora de Jaume II, cap el 1300.

Això vol dir que en Jaume I no va fer res de res? Una promesa a la Verge Maria s'hauria tingut en compte! No val això de dir: -Ara no puc, que tinc feines...

Així idò, hem de veure què coneixem de la Seu... abans de la Seu.

Tothom coneix a bastament la mania de construir una església cristiana a sobre de les anteriors mesquites musulmanes. La Seu és un dels quatre exemples de Palma. Varen ser na Magdalena Riera i en Gabriel Pons els que varen proposar una ubicació determinada de l'Algema (la mesquita per resar-hi divendres) dins la Seu: la qibla es trobaria cap a la nau Sud de la Seu, amb la particularitat que no es trobaria amb l'actual orientació, sinó que un poquet enviaixada. Aquest seria el perquè d'un campanar que es troba amb una orientació particular respecte de les naus de la catedral. Altres dos murs es trobarien, un a l'alçada del portal de l'Almoina i l'altre creuaria el primer tram de les naus. Però el darrer mur de tancament de la Sala d'oració no sabem on posar-ho. El conjunt seria una planta rectangular, com no pot ser altra per una mesquita.

Si el nucli més antic de la Seu és el presbiteri, la capella de la Trinitat i les seves sagristies, conjunt promogut a partir d'una donació de 2000 lliures per part de Jaume II, el seu predecessor només va realitzar, casi amb tota seguretat, una cristianització de l'algema. Res de construir una església nova! Només va dur-se a terme una sèrie d'adaptacions, reconstruccions o ampliacions per poder cantar la missa. No tenim massa dades que aportar, ja que fins i tot les primeres consagracions conegudes de la Seu varen ser fetes per Pere de Muredine els anys 1269 i 1271.

El pare Llompart, a qui tant hem d'agrair la seva tasca com a un dels millors medievalistes del país, ja va publicar les primeres obres conegudes dins la Seu, pels anys 1230 i 1256, però encara ens manquen moltes coses que aprendre de la mesquita.

Curiosament, les restes arquitectòniques de la mesquita varen perdurar dins la catedral fins a finals del segle XIV, quan el 1386 es demanava la demolició de l'estructura de la mesquita per tal de poder posar definitivament el cor central d'una manera decorosa (publicat per Villanueva)

Bibliografia:

VILLANUEVA ASTENGO, Jaume (1851): Viage literario a las iglesias de España, XXI. Imprenta de la Real Academia de Historia, Madrid

RIERA, MM; PONS, G (1995): “Algema, zo es la Seu bisbal…”, a PASCUAL BENNASAR, A (coord): La Catedral de Mallorca. Olañeta, Palma, pàgs. 17-22.

LLOMPART, G (1973) "Miscelánea de arquitectura y plástica sacra mallorquina (siglos XIII-XVI) AST XLVI, p.94.

He decidit començar aquest projecte per donar a conèixer d'una manera divulgativa els temes essencials, i altres cosetes més desconegudes pel públic, del patrimoni artístic de la Seu. Duc cinc anys investigant el patrimoni medieval de Mallorca, i alguns dels aspectes que he publicat difícilment arriben a tothom. Així que he decidit obrir un bloc personal sobre un dels temes més apassionants de l'arquitectura gòtica de Mallorca. Es tracta, com no, de la Seu.

No fa falta dir que aquest és un bloc que no té res a veure amb el capítol catedralici. Tot és de collita pròpia o d'alguns amics meus que com jo, es dediquen a la investigació històrico-artística.

Com tot, intentaré ser el més constant possible, però tot depèn del temps que tingui.

Sobre el contingut, crec que hi haurà un poc de cada, encara que m'agradaria penjar materials útils per aquells que es dediquen a la divulgació o la docència: plantes, imatges detallades, ressenyes bibliogràfiques.

Encara que hauré demanat el permís de reproducció, molts d'aquests materials tindran els drets reservats. No em pertanyen ni a mi ni a vosaltres. Anau alerta amb el que publicau!

I respecte les coses que tenen el meu nom, gaudiu-les sense cap problema. El que m'agrada és que la gent en parli, i segurament ja ho hauré publicat en algún lloc.

Esper que us agradi a tots!